Hi havia un temps en què pensàvem que els llibres gruixuts, amb conceptes abstractes i propostes que calia estudiar més que llegir, eren propis de països de clima fred. Desconec si aquesta llegenda encara és viva, però no m'estranyaria gens. Els mediterranis teníem aquesta creença, fonamentada en una barreja de complex d'inferioritat, mandra i trajectòria literària dels nostres, més donats al pensament senzill i, sobretot, a la poesia.
Amb el temps, vam descobrir que hi ha pensadors i escriptors frívols i profunds a tot arreu, faci fred o calor, comptin versos o oblidin els punts.
Vam descobrir també que els professors, quan sabien alemany, patien un impuls irremeiable de fer ostentació del domini d'aquella llengua. Alguns ens vam atipar de sentir que Werden significava voluntat però també esdevenir, i, per tant, portava inherent un concepte dinàmic de la voluntat que vindria a ser com una voluntat de ser que, alhora, esdevé. No sabíem – jo encara no sé – quina diferència hi havia amb la nostra voluntat, senzilla i vulgar, però de cap manera estàtica, i que també ens impulsa cap a un futur on hi ha, si més no, propòsit de canvi.
Ens van empeltar d'aquell hàlit de misteri al voltant de la llengua alemanya, i, encara no teníem ni idea de si els matisos hi eren o se'ls inventava el professor.
Ens vam atipar de sentir Ansich, Fürsich i An-und-Fürsich durant hores. I ja podies consultar els diccionaris que volguessis, que només trobaves Ansich, que vol dir intrínsecament, però el feien servir com “en-si”, amb guionets. Fürsich és en realitat una paraula inventada, a partir de für i sich, i es feia anar com “per-a-si”, també amb guionets. Per últim, An-und-Fürsich és un invent en tota regla, i vindria a ser una combinació entre Ansich i Fürsich. Tot això per a explicar a uns post adolescents que per a Hegel forma i contingut estaven íntimament relacionats, i que les aparences són, ni més ni menys, la realitat interior.
Entre alemany i català, entre Hegel i Kant, ens volien explicar que hi ha una moral o una ètica universals que es fonamenten en la raó, i que no cal una divinitat que les sustenti. Per aquell temps, llegia Dostoievski, que també ve del fred i també escriu profund. El debat intern de Raskólnikov, convençut que pot desafiar les lleis morals, el guanya el càstig implacable de la culpa, més dolorosa encara que la presó siberiana.
Bertrand Russell, gal·lès, es desvia de la retòrica inintel·ligible teutona i va per feina. Quan li pregunten si és més important la religió o l'ètica, explica que quan ha viatjat per altres cultures, ningú li ha preguntat per la seva religió; en canvi, a tot arreu les prohibicions eren les mateixes: prohibit matar, robar i mentir. Oi que era fàcil explicar-ho? Doncs això és l'obligació moral.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada