Em preparo a consciència per a un viatge a Teheran. No és una qüestió de visat, ni de passaport en regla, ni de bitllets, ni tan sols de disponibilitat. No. Aquestes són qüestions de tràmit, sense importància.
Al principi, era un viatge qualsevol, a una capital desconeguda, sí, però un viatge sense més transcendència. I, de cop, s'acosten els últims dies, les últimes hores, i amb aquesta immediatesa arriba també el neguit. No és por, de cap manera, és una inquietud pel vestuari, pel gest, pel to.
No tinc gaire roba adient per a anar-hi, i la que tinc és insuficient, així que vaig a un centre comercial i començo l'odissea. Per a enllestir ràpid, he decidit portar vestits amples i pantalons amples també a sota. Es tracta de cobrir el cos i amagar les formes, però per a mi es tracta també de no renunciar a la roba occidental.
Com que és un viatge de feina, penso en la combinació de pantalons, levita i camisa llarga. Imagino que no pot ser complicat agafar una peça d'aquí, una altra d'allà i muntar la meva proposta de complir amb les condicions del país sense abandonar el meu origen. Tan decidida entro per la porta de la botiga, que no penso en la llarga estona que m'hauré de passar triant i remenant. I és que mai no m'havia parat a pensar la quantitat de carn que arribem a mostrar les senyores a Europa.
Demano ajut a les dependentes, que em miren com si no hi rutllés del tot. Els he d'explicar el motiu i la finalitat del que cerco per a reconciliar-me amb elles i, de pas, amb la Humanitat, tot i que penso que han decidit que no hi toco gaire.
L'apartat pantalons amples el resolc més o menys ràpid. Pel camí rebo algun moc cada vegada que insinuo que això transparenta; home, m'espetega una, al final tota la roba transparenta si la poses a contrallum. Esclar, som primavera, però jo no m'ho puc permetre ara.
Per sobre, cerco vestits. He renunciat a les camises llargues després que m'he adonat que no és tan fàcil trobar-ne les que m'anirien bé. Reviso coll i mànigues. No escotats. No mitges mànigues. Que siguin rectes i no marquin formes. Aquest vermell et podria anar bé, insinua una venedora amb ganes de contribuir. No, no, dic, vermell no. Ni groc. Ni blanc. Ni estampats massa cridaneres.
Em deixen sola amb les meves cabòries. Massa complicat el que demano, suposo. M'emprovo roba per a diversos dies, i acabo més o menys satisfeta.
A casa, al mirall, faig l'última revisió. Folgada, folgada, folgada. Cap estridència. Finalment, com aquell que no vol, em poso un mocador al cap i em quedo plantada davant d'una imatge que no reconec massa. Amb un rampell, agafo un parell de túniques i les poso a la maleta. Suposo que, finalment, és més pràctic que em vesteixi de qualsevol manera i m'enfundi una xilaba a sobre.
Me'n vaig amb la sensació que amagar el cos no és tan fàcil com pensava.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada