Passa al contingut principal

El cínic

El cínic va nàixer a la Grècia clàssica, en un moment en què la depravació i la corrupció eren àmpliament practicades. El cínic es va revoltar contra aquella situació, i ho va fer d'una forma singular: va reivindicar el desvergonyiment i les lleis de la natura. El cínic vivia al carrer, i ho feia com a exemple d'humiltat i senzillesa. Menyspreava els béns materials i, sobretot, les convencions socials. Es podria dir que el cínic entenia els costums com una forma d'etiqueta que esclavitza, i el camí de la llibertat consistia a fugir de l'establert i mostrar-se públicament - impúdicament també - lliure. El cínic clàssic era un defensor de la veritat. El cínic actual és fals i mentider. Aquell deia el que pensava independentment de les conseqüències. Aquest, no sap el que pensa, perquè a tota hora està pendent de l'impacte de les paraules i dels fets. Imagino el cínic clàssic com un gran innocent, que pensava que podia canviar el món si dormia, menjava, pixava i cagava al carrer, davant dels veïns. Som en un temps de depravació i corrupció generals, com aquell en què va nàixer el cínic. I ho som, coses de la vida, perquè els cínics han pres les regnes de l'establert. Què li passa pel cap al cínic actual? És un gran cercador del benestar, hauríem de dir, del seu benestar, com el clàssic. Ho fa sense respectar les normes, com el clàssic. No estic tan segura que ho faci per a ser lliure. Més aviat ho fa per a acontentar una ànsia patològica d'acumular béns materials i de fer gala de poder. El desvergonyiment del nou cínic arriba a l'extrem de creure que no ha de tenir en compte les conseqüències del que diu o del que fa, simplement perquè es troba per sobre de qualsevol conseqüència. El cínic actual es creu intocable. Segurament per això, la revolta que s'imposa té molt a veure amb els valors ètics, amb la recuperació de les normes socials de respecte, prudència, lleialtat i honestedat. I la revolta, segurament, passa també per la veritat. Per això cada filtració sobre corrupció en qualsevol modalitat és un acte que ens fa més lliures. La decisió de filtrar una informació no deu ser fàcil. Quan hi penso, em ve al cap Garcia, aquell personatge que truca al periodista Denzel Whasington a L'informe Pelícan. Com patia a la cabina! La llibertat no ha estat mai un camí fàcil, i segur que les conseqüències poden anar més enllà d’una estirada d’orelles. No obstant, si una persona bona acumula una dosi significativa d’informació sensible, és qüestió de temps que acabi a la plana d’algun diari. Per cert, Wikileaks acumula més d’1,2 milions de documents, i els fa públics impúdicament, perquè el seu objectiu és la creació d’un món millor a través de la cerca de veritat. Ara no sé si amb aquesta actitud recuperem el cínic clàssic, un personatge rebel i molest, per sobre de tot, honest.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...