Tu rai va anar a beure aigua al riu, amb tant mala sort que se'l va emportar el corrent i es va ofegar. La gent que el va veure encara li va dir tu rai que no patiràs set.
Aquesta història, que recordava més llarga – segur que me n'he menjat una part – la contava mon jaio quan algú deixava anar l'expressió tu rai en qualsevol context.
Fa temps que tinc ganes d'imitar-lo, i utilitzar la mateixa anècdota del pobre tu rai, però em trobo que ja ningú no utilitza rai, ni tu rai, sinó cap problema els lletraferits, o això és lo de menys els que donen cops de peu a tort i a dret.
Hi ha expressions i frases que han quedat oblidades en un parell de dècades a tot tirar. Curiós que hagi coincidit amb l'extensió de la normalització lingüística. Potser també ha coincidit amb l'accés massiu a mitjans de comunicació de tota mena, i vés a saber què més. No deixa de sorprendre'm, però, que, com més normalització més pobresa lingüística, encara que no hi hagi una correlació perfecta entre ambdues situacions.
Què me'n dieu del suelto? Tens suelto? No tinc suelto? És que ningú no se n'ha adonat que suelto pot ser moltes coses però segur que no és un mot català? Una pista: el castellà tendeix a transformar en –ue- el que en llatí era –o-; el català, en canvi, tendeix a mantenir aquesta –o-, i reserva les sigles UE per a d'altres contextos.
Sobre els diners en moneda, suggereixo que en diguem menuts, no suelto o, pitjor, solt. Els menuts eren diners petits que ja s'encunyaven el segle XVI - o abans, que no ho sé del cert – a Catalunya. Heu vist que bonic: tens menuts? Amb una mica de sort, si escampen la idea, la llengua s'omplirà de mots agradables, molt més que això de xavalla que proposen altres.
No voldria anar-me'n pels turons d'Úbeda, vull dir que no voldria tocar campanes, ni anar de glorificada a matines. Estava amb tu rai.
Diu Emili Teixidor que rai és com la sal i el pebre de la llengua, i si això és veritat, haurem d'entendre que la dieta lingüística és com més va més sonsa.
Fem un cop de cap abans que tot se'n vagi en orris, i recuperem en la parla aquests amaniments.
Pau Vidal repassa la salut de la llengua a El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic. Més enllà del tu rai o de les paraules que se'n van, Vidal acusa, entre altres, la manca de fe en l'economia del parlant, aquella disciplina que sentencia: si puc dir-ho en tres paraules no n'usaré quatre, i ja som al ball de les expressions que primer es manlleven i després es prostitueixen. En tinc una per cert, que em porta de corcoll: es cau, això s'ha caigut, se m'ha caigut el plat, o la copa, o el que sigui. Aquí l'economia no funciona. En català les coses cauen, no es cauen, i ja m'explicaran com pot ser que s'hagi incorporat un reflexiu si no calia?
He tornat a Úbeda. Jo només volia parlar del tu rai...
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada