He acabat l'any amb colors, i podria dir que això m'ha permès encetar-ne un altre amb l'arc de Sant Martí a les pupil·les. A mitjans de desembre, vaig assistir a un taller sobre perfils personals com aquell que diu de rossegons, carregada de desgana i escepticisme, i em vaig emportar cap a casa una manera diferent de mirar.
Només acabar les dues jornades, em semblava que les persones eren vermelles, blaves, grogues o verdes, una combinació de colors i una inclinació a la preferència cromàtica a l'hora d'enfrontar-se a la vida. La culpa és d'una empresa escocesa que va desenvolupar un sistema de coneixement i autoconeixement sobre els comportaments de les persones, el llenguatge verbal, el no verbal i la disposició del seu entorn semblant a la col·lecció de sèries de Pantone.
Des de llavors, imagino als personatges públics com si fossin material de dibuix de primària, i jo, una nena amb llapis a les mans.
Blau. Persones que s'ho pensen molt abans d'actuar, que s'asseguren de la precisió de la informació, i de disposar de totes les dades abans de fer-ho. Mantenen un punt de vista objectiu i, d'alguna manera, distant. Valoren la independència i l'intel·lecte.
Vermell. Persones actives, amb determinació, i, fins i tot, obsessió pels resultats. Amb els altres, són directes, sense contemplacions.
Groc. Són entusiastes, i busquen companyia de gent. Necessiten ser inclosos en les decisions, i que se n'apreciïn les contribucions.
Verd. Miren el món amb els ulls dels valors, els seus. S'estimen més les decisions que respecten les persones, i cerquen harmonia i profunditat en les relacions amb els altres.
Imagino una assemblea deliberativa com una bandera multicolor, amb caps que pensen, altres que senten, uns ocupats en com acabarà la cosa, altres perquè hi hagi bon rotllo sobretot. Uns amb dades a la mà, altres amb emocions i sentiments. Alguns amb arguments, altres amb badalls a veure si s'acaba d'una vegada. Aquí l'ètica pràctica, allà l'ètica teòrica, més enllà una llàgrima d'emoció, i a la vora un silenci expectant.
La veritat, si l'empresa escocesa ha trobat que la percepció del món és individual i respon a combinacions dels quatre colors, i a sobre té raó, vull dir que la cosa funciona i dóna resultats, la pregunta que em ve al cap és com ens ho hem fet per a arribar mai a un acord.
Tal vegada el quid de la qüestió estigui en la manera en què percebem l'acord a què hem arribat. Per a alguns, serà la decisió més encertada d'acord amb la informació i les dades existents. Per a altres, serà la que doni millors resultats. Per als tercers, la que generi més bon rotllo en l'equip. I per als que resten, la que es troba més d'acord amb els principis fonamentals de preservació del dret de les persones a ser tingudes en compte.
No m'estranya que ens passem tant de temps abans no acordem res.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada