Ernesto Sábato, físic i escriptor argentí, nascut el 1911 i mort el 2011, va escriure que no es pot lluitar durant anys amb un enemic poderós sense acabar per assemblar-s'hi. Independentment del context en què l'escriu, el fenomen psicològic, com l'anomena, és un perill que hem de tenir present, cal ser previnguts, perquè pot digerir actituds que inicialment eren nobles. Per això, una bona fórmula és estar ben relacionats amb la intel·ligència, que el mateix Sábato desgrana com la capacitat de reconèixer i esmenar errors, més que de no cometre'ls – que això és propi de dogmàtics.
Sábato va ser una persona compromesa en la defensa dels drets humans, que va denunciar els horrors comesos per la dictadura militar al seu país, i va confiar sempre en la intel·ligència per superar el perill d'assemblar-se a l'enemic.
Marcelino Menéndez Pelayo, historiador, escriptor, estudiós de la literatura, va nàixer a Cantàbria el 1856, i va morir el 1912. Deixeble de Milà i Fontanals, va descobrir, estudiar i estimar una llengua i una literatura que el van fer pronunciar davant de la reina regent Maria Cristina el famós al·legat “I aquí la teniu, Senyora, - la llengua catalana - brollant dels seus llavis el doll de la paraula harmoniosa i eterna. És la mateixa parla arrogant que un dia ressonà per totes les contrades de la Mediterrània, la que oïren amb submissió l'Etna fumejant i la gentil sirena de Pausílip, la que va fer estremir les ruïnes de la sagrada Acròpolis ateniense i els congosts escabrosos de l'Armènia; la llengua que com anell de noces, deixà el Rei Conqueridor a Mallorca i a València; la llengua en la qual dictaven les seues lleis i escrivien aquells gloriosos prínceps del Casal d'Aragó."
Ferdinand de Saussure, nascut a Ginebra el 1857 i mort el 1913, és l'iniciador, el pare en diuen, de la lingüística moderna, fonamentada, entre altres qüestions, en la diferència entre llengua i parla, i en la consideració de totes les llengües, independentment del grau de desenvolupament. Durant el segle xix, i en consonància amb les tesis evolutives darwinianes, s'havia justificat la supremacia de determinats pobles i llengües des de la lingüística.
En aquest sentit, Franz Boas, nascut a Alemanya el 1858 i mort a Nova York el 1942, va mantenir que no hi ha races pures i que, des del punt de vista lingüístic, cada llengua representa una classificació de l'experiència, i que les classificacions són diferents segons les llengües, però això no té cap efecte en el nivell de desenvolupament del pensament o de la cultura.
Aquestes semblances trauen al cas de la nova Llei de Llengües de l'Aragó, que sembla que ha recuperat les idees de supremacia entre llengües.
La manca de rigor a l'hora de legislar porta a cometre errors que van més enllà d'una denominació. Als que patim les legislacions, ens queda recordar que hem de mantenir-nos ferms per no assemblar-nos massa a l'enemic.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada