L'altre dia vaig participar en un torneig de guinyot que se celebrava al meu poble, de parella amb el meu germà. Vaig ser l’única dona entre un munt de parelles masculines que em van tractar més que bé, sobretot perquè es van esforçar per comportar-se com creien que s’havien de comportar amb una senyora. I em feia gràcia aquest esforç, què voleu que us digui, i em feia gràcia també compartir alegries senzilles, les que donen endur-se l’última mà, cantar les vint o les quaranta, o sumar punts inesperats pispant algun as despistat.
Cinc hores, si fa o no fa, entre bastos, espases, oros i copes, en un dels jocs que ens va ensenyar mon jaio quan érem petits i volia matar el temps mort a casa.
Pel Segrià s’estila més la botifarra, però el guinyot recorre l’Ebre com si fos un altre camí de sirga, el de les tardes d’oci, de companyonia, amb alguna baralla més enllà de les cartes, perquè també hi ha algun mal perdre.
En el guinyot, les regles són simples, i hi ha també càstigs, que es diuen renuncis, i comporten la pèrdua de partida. Es donen quan un jugador no serveix el pal en l’arrastro tot i tenir-ne, quan en arrastro fa gestos o diu alguna cosa que fa evident les cartes que porta, quan tira del pal però no munta encara que ho pugui fer, quan tira les cartes abans del torn... Són normes de comportament. Si jugues de forma honesta, pots guanyar o pots perdre. Si jugues deshonestament, com un trampós, perds.
La vida, ja ho sabem, no és un joc de cartes. Sovint, qui juga brut, guanya, i qui juga net és un perdedor o un beneit. Anys i panys hem passat en aquesta nebulosa, amb grans tramposos fent de triomfadors, i així ens va. Els beneits, els perdedors, tornem a perdre, perquè hem de pagar els plats trencats dels homes de negre, que, en una giragonsa sorprenent, tornen a guanyar.
Al final, si això és com ens van ensenyar a casa, als contes i a les pel·lícules de Hollywood, en sortirem vencedors. I si els nostres referents anaven errats, haurem de confiar en un més enllà de justícia implacable, perquè l’alternativa és ben depriment.
Els homes de negre no són, però, els únics tramposos amb qui ens enfrontem. També hi ha els homes de marró, que han decidit empastifar de brutícia els polítics i jutges de casa nostra, fent parella amb determinada premsa (per cert, confio que en algun moment els col·legis de periodistes facin la seva feina i comencin a obrir expedients o directament a expulsar alguns individus embolicats en una professió que ofenen). Com que ja ho diu la tradició, empastifa que alguna cosa queda, la meva aposta és no fer cas als homes de marró, fer veure que els nostres polítics i els nostres jutges són honestos fins que siguem un nou Estat, fins que puguem fixar nosaltres les regles, necessàriament honestes, amb cartes sense marcar. I, de mentre, treballar per un referèndum i guanyar-lo.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada