Fa uns dies, dinava a Solsona amb una persona que, fins feia poques hores, m'era desconeguda. I, esclar, la cortesia obliga a exercir l'art de la conversa, diferent de petar la xerrada o, fins i tot, de dialogar.
L'art de la conversa és com una creació efímera, perquè la melodia, per molt ben travada que estigui, s'esvaeix tan bon punt les persones que componen una reunió es diuen passi-ho bé. Seria una barreja de música i teatre, amb un bon toc de superficialitat i de positura.
Per això, em sorprèn que bona part del dinar s'amanís entorn al compromís dels escriptors, que és un tema poc frívol. Per descarregar responsabilitats al company de taula, confessaré que la principal culpable del desviament vaig ser jo, sobretot perquè, de conversa, no en sé gaire.
Crec, en un sentit profund, el que aporta, diguem-ne, la fe, que escriure és interpretar els sentiments, les emocions, el paisatge, les relacions, les misèries i les virtuts del nostre món a través de la paraula, d'una manera intencionada. En el fet d'escriure, hi ha implícit un compromís. En el després de l'escriptura, hi ha una lectura que pot ser o no compromesa, i hi ha, en tot cas, una interpretació nova, perquè nova és la mirada que desgrana les lletres.
La qüestió és que la paraula compromís s'ha arrebossat d'un bon grapat de connotacions allunyades de l'honestedat. Durant anys, els compromesos tenien el carnet del Innocents’ Clubs – intel·lectuals ingenus susceptibles de fer d'altaveus del sistema soviètic sense gaires qüestionaments -, i, tret d'honroses i brillants excepcions, el compromís estava prostituït per falses dicotomies entre bons i dolents. Per això, quan ara parlem de compromís, normalment és perquè intercanviem informació sobre les tarifes de telèfons mòbils; en algun cas, ens referim a fets històrics esdevinguts a la comarca del Baix Aragó; en el pitjor, recordem aquells punts d'alguna entitat financera que van quedar en aigua de borraines amb l'absorció per part de la grossa.
Malgrat tot, el compromís es fa necessari, obligatori, i, com diu algú, cal més compromís encara, també amb l'economia, també amb la transparència, també amb l'empresa, perquè durant massa temps, l'escriptor prototip s'ha refugiat en la llar còmoda de l'esteticisme o de la consigna més o menys ben construïda i adornada.
Continuo amb el dinar amb el nou conegut a Solsona i amb la conversa, i reprodueixo una anècdota que li vaig comentar: sóc a casa i faig coses de casa amb el televisor de fons; sento per sobre de la remor una veu que afirma sense estridències que els sindicats majoritaris es deuen manifestar contra ells mateixos quan es manifesten contra determinades entitats financeres. Per què? Doncs perquè han format part dels respectius consells d'administració. Alço el cap i llegeixo que aquell senyor és escriptor. Sí, és això. Això és el compromís.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada