Passa al contingut principal

Cançons de la meva gent

Em llevo encara amb el bon regust d'un Sant Jordi ple d'esdeveniments culturals, al voltant del Dia de la Faldeta que, com algú encara ignora, se celebra a Fraga el diumenge més proper a Sant Jordi. El mes d'abril hi ha com un desassossec per fer presentacions de llibres, xerrades, debats, exposicions i un delit d'actes que tenen – o haurien de tenir –l'estètica com a prioritat gairebé exclusiva. Hi ha hagut moments, incrèdula de mi, que he pensat que això de la cultura passaria a segon o tercer terme, tan ocupats com estem en arribar a final de més. I, oh, sorpresa! L'espectacle continua ben viu. El meu germà diu que és a causa del teorema de Makinavaja, que afirma que en aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l'estètica. Potser sí, no ho nego, però a mi m'agrada pensar que Sant Jordi és com el pa amb tomàquet, un prodigi, un senyal d'identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, com deia Vàzquez Montalban, que els altres adopten amb fruïció. Com que algunes de les propostes que s'han presentat a l'entorn de Sant Jordi són obra d'amics i coneguts, i com que queden mesos per gaudir de lectures, m'he permès fer una selecció esbiaixada que respon únicament i exclusiva al meu interès, però que qualsevol es pot fer seu. Licantropia, de Carles Terès. L'últim premiat amb el Guillem Nicolau – què passa amb els guardonats amb un guardó que ja no existeix? - Una novel·la ambientada al Matarranya que arrenca al segle xviii i, de seguida, es trasllada al xxi. Les passions, el paisatge, els deliris i el llinatge en són només alguns dels ingredients . Mort certa, hora incerta, de Miquel Pueyo i Ernest Benach. La vida és vida, única, singular, justament perquè hi ha mort, perquè hi ha un final. Orfes dels ritus de mort que ens permetien digerir les pèrdues, hem d'afrontar, també, la mort d'una identitat nova, la digital, que naix del no-res cultural. Els vins de la teva vida, de Meritxell Falgueras. Propostes i suggeriments de vins per a aquells moments de la vida especials o no tant. La Meritxell, que ha crescut enmig d'ampolles de vins, és capaç d'esmenar la plana de Josep Pla i dir que sí, que som el que mengem, però també el que bevem. Les cançons de la nostra gent, de Josep Galan. Reedició del recull de cançons tradicionals que Josep Galan va esgarrapar a la gent de Fraga, i que connecten la llengua del meu poble amb les llengües de tots els pobles que responen bon dia. El llibre apareix amb il·lustracions i un cd per escoltar les cançons, amb música i veus de l'Institut Músical Comarcal i de la Coral de Fraga, amb col·laboracions desinteressades de moltes persones que no volen perdre la memòria, no sigui que perdin també la identitat. Fins aquí, un tast de la meva proposta. Potser un altre dia, més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...