Passa al contingut principal

Cançons de la meva gent

Em llevo encara amb el bon regust d'un Sant Jordi ple d'esdeveniments culturals, al voltant del Dia de la Faldeta que, com algú encara ignora, se celebra a Fraga el diumenge més proper a Sant Jordi. El mes d'abril hi ha com un desassossec per fer presentacions de llibres, xerrades, debats, exposicions i un delit d'actes que tenen – o haurien de tenir –l'estètica com a prioritat gairebé exclusiva. Hi ha hagut moments, incrèdula de mi, que he pensat que això de la cultura passaria a segon o tercer terme, tan ocupats com estem en arribar a final de més. I, oh, sorpresa! L'espectacle continua ben viu. El meu germà diu que és a causa del teorema de Makinavaja, que afirma que en aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l'estètica. Potser sí, no ho nego, però a mi m'agrada pensar que Sant Jordi és com el pa amb tomàquet, un prodigi, un senyal d'identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, com deia Vàzquez Montalban, que els altres adopten amb fruïció. Com que algunes de les propostes que s'han presentat a l'entorn de Sant Jordi són obra d'amics i coneguts, i com que queden mesos per gaudir de lectures, m'he permès fer una selecció esbiaixada que respon únicament i exclusiva al meu interès, però que qualsevol es pot fer seu. Licantropia, de Carles Terès. L'últim premiat amb el Guillem Nicolau – què passa amb els guardonats amb un guardó que ja no existeix? - Una novel·la ambientada al Matarranya que arrenca al segle xviii i, de seguida, es trasllada al xxi. Les passions, el paisatge, els deliris i el llinatge en són només alguns dels ingredients . Mort certa, hora incerta, de Miquel Pueyo i Ernest Benach. La vida és vida, única, singular, justament perquè hi ha mort, perquè hi ha un final. Orfes dels ritus de mort que ens permetien digerir les pèrdues, hem d'afrontar, també, la mort d'una identitat nova, la digital, que naix del no-res cultural. Els vins de la teva vida, de Meritxell Falgueras. Propostes i suggeriments de vins per a aquells moments de la vida especials o no tant. La Meritxell, que ha crescut enmig d'ampolles de vins, és capaç d'esmenar la plana de Josep Pla i dir que sí, que som el que mengem, però també el que bevem. Les cançons de la nostra gent, de Josep Galan. Reedició del recull de cançons tradicionals que Josep Galan va esgarrapar a la gent de Fraga, i que connecten la llengua del meu poble amb les llengües de tots els pobles que responen bon dia. El llibre apareix amb il·lustracions i un cd per escoltar les cançons, amb música i veus de l'Institut Músical Comarcal i de la Coral de Fraga, amb col·laboracions desinteressades de moltes persones que no volen perdre la memòria, no sigui que perdin també la identitat. Fins aquí, un tast de la meva proposta. Potser un altre dia, més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...