Em llevo encara amb el bon regust d'un Sant Jordi ple d'esdeveniments culturals, al voltant del Dia de la Faldeta que, com algú encara ignora, se celebra a Fraga el diumenge més proper a Sant Jordi.
El mes d'abril hi ha com un desassossec per fer presentacions de llibres, xerrades, debats, exposicions i un delit d'actes que tenen – o haurien de tenir –l'estètica com a prioritat gairebé exclusiva.
Hi ha hagut moments, incrèdula de mi, que he pensat que això de la cultura passaria a segon o tercer terme, tan ocupats com estem en arribar a final de més. I, oh, sorpresa! L'espectacle continua ben viu.
El meu germà diu que és a causa del teorema de Makinavaja, que afirma que en aquest món podrit i sense ètica, a les persones sensibles només ens queda l'estètica. Potser sí, no ho nego, però a mi m'agrada pensar que Sant Jordi és com el pa amb tomàquet, un prodigi, un senyal d'identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, com deia Vàzquez Montalban, que els altres adopten amb fruïció.
Com que algunes de les propostes que s'han presentat a l'entorn de Sant Jordi són obra d'amics i coneguts, i com que queden mesos per gaudir de lectures, m'he permès fer una selecció esbiaixada que respon únicament i exclusiva al meu interès, però que qualsevol es pot fer seu.
Licantropia, de Carles Terès. L'últim premiat amb el Guillem Nicolau – què passa amb els guardonats amb un guardó que ja no existeix? - Una novel·la ambientada al Matarranya que arrenca al segle xviii i, de seguida, es trasllada al xxi. Les passions, el paisatge, els deliris i el llinatge en són només alguns dels ingredients .
Mort certa, hora incerta, de Miquel Pueyo i Ernest Benach. La vida és vida, única, singular, justament perquè hi ha mort, perquè hi ha un final. Orfes dels ritus de mort que ens permetien digerir les pèrdues, hem d'afrontar, també, la mort d'una identitat nova, la digital, que naix del no-res cultural.
Els vins de la teva vida, de Meritxell Falgueras. Propostes i suggeriments de vins per a aquells moments de la vida especials o no tant. La Meritxell, que ha crescut enmig d'ampolles de vins, és capaç d'esmenar la plana de Josep Pla i dir que sí, que som el que mengem, però també el que bevem.
Les cançons de la nostra gent, de Josep Galan. Reedició del recull de cançons tradicionals que Josep Galan va esgarrapar a la gent de Fraga, i que connecten la llengua del meu poble amb les llengües de tots els pobles que responen bon dia. El llibre apareix amb il·lustracions i un cd per escoltar les cançons, amb música i veus de l'Institut Músical Comarcal i de la Coral de Fraga, amb col·laboracions desinteressades de moltes persones que no volen perdre la memòria, no sigui que perdin també la identitat.
Fins aquí, un tast de la meva proposta. Potser un altre dia, més.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada