L'any de la serp

M’arriba des de Pequín una felicitació per l’any nou que va començar la setmana passada. M’arriba cada any per aquestes dates, quan fa dies que m’he oblidat dels dotze grans de raïm. Aquest que comença és l’any de la serp en el calendari tradicional xinès, i el festival que el commemora se celebra amb tot de focs d'artifici i desitjos d'aquells de tota la vida: salut, família, feina, sort. Perquè, ben mirat, les persones tenim el mateix anhel, siguem d'on siguem. La meitat catalana de la família que em felicita aprofita per mostrar preocupació per la situació difícil del país, comenta, però no com a xafarderia, ni amb ànim combatiu, ni tan sols resignació. La meitat catalana, que s’ha fet oriental a base d'anys de viure-hi, desitja que la feina m’ompli enmig de les dificultats del país. Així de concís. M’ho prenc com un aforisme, com una sentència que amaga aquella saviesa des de l’experiència, i descobreixo molts desitjos entrellaçats: desig de felicitat, desig de feina, desig de salut i serenor... Poques hores després de rebre la nota pequinesa, una companya de feina amenitza la vetllada amb una crítica despietada a l’autor de la sentència aquella que està tan de moda últimament. Aquella que diu que un fracàs és l’oportunitat de començar una altra vegada amb més intel·ligència. Ella insisteix un cop i un altre que un fracàs és un enfonsament i prou, i que quan un ha fracassat i està enfonsat, només li falta que un espavilat li expliqui que és el millor moment de la seva vida, perquè té l’oportunitat de ser més savi. La meva companya de feina em recorda aquella altra sentència, en aquest cas d'Ovidi, que afirma que qui ha naufragat tremola atemorit fins i tot davant d'onades tranquil·les. Ovidi segueix amb l’explicació, i confessa que ell, travessat pels dards cruels de l’adversitat, no es capaç de concebre en l’ànima més que tristors amargues. (Això ho escriu a Les Pòntiques). No puc estar més d'acord amb ells, amb l’Ovidi i amb la meva companya, que intenten fugir de la frivolitat davant la desgràcia pròpia o aliena, que escapen de la visió triomfalista de qui s’ho mira tot des de dalt. Un fracàs és un fracàs, es miri com es miri, i qui ha entrebancat alguna vegada amb una pedra massa dura i ha caigut, haurà de dedicar un temps més o menys prudencial a llepar les ferides. Després, esclar, ja s’aixecarà, perquè, finalment, és avorrit restar massa temps en el país de la malenconia. Aquest és l’any de la serp, que és un animal que oscil•la amunt i avall, com una atracció de fira. Així que mai com ara podrem tenir tan de prop un gronxador col•lectiu que ens porti des del fangar fins al deliri, passant per la porta del jutjat. O viceversa, que mai no se sap. Jo, de moment, ja he comprat un sac de crispetes, no sigui que l’espectacle m’agafi sense provisions.