Aquest estiu jo també he triat Victus com a lectura. Ho vaig fer abans que ell, moltes setmanes abans que Mariano. Vaig anar a una llibreria que hi ha als Jardins Salvador Espriu, dits Jardinets de Gràcia per tots els barcelonins de naixement i adopció, i vaig comprar-ne l'edició en català. Quan vaig arribar a casa i el meu home va veure el llibre, em va increpar, per què no l'has agafat en llengua original? Doncs perquè em venia més de gust llegir-lo en català, vaig contestar. I durant setmanes he hagut de contestar el mateix a totes les persones que m'han informat que l'original és en castellà. Si ja m'està bé, contesto, però a mi em venia més de gust llegir-lo en català. Queda clar?
En Mariano i jo hem compartit pàgines durant dies d'esbarjo en una mena de lectura a quatre mans. Ell en castellà, jo en català. Ell des de la distància, jo des de la proximitat que sento cap a una ciutat que és la meva des de fa anys, gairebé trenta. O més, perquè la primera vegada que la vaig visitar, que recordi, quan devia de tenir vuit o nou anys, no més, vaig decidir que Barcelona era el millor lloc del món. Des d'aquell moment, cada vegada que algú em preguntava i tu què vols ser de gran, jo sempre responia viure a Barcelona. No sé si Mariano pot sentir alguna cosa pareguda per la meva ciutat, suposo que no. De totes maneres, ell tampoc no sap que hem compartit pàgines d'aventures, lluites, misèries, batalles, una certa èpica i, sobretot, una bona dosi de reconeixement a l'heroïcitat d'anar per casa, la de la constància, la que va permetre una defensa més enllà de qualsevol racionalitat.
Molts barcelonins han descobert amb Victus el Mas Guinardó, una petita construcció rural, en un altiplà, que permetia una visió privilegiada de la ciutat. El 1714 s'hi va allotjar el duc de Berwick, comandant de les tropes borbòniques, per dirigir el setge contra Barcelona. Abans, també s'hi havia instal·lat en Joan d'Àustria, i al Mas Guinardó va rebre els consellers que van presentar la rendició de la ciutat. Ara, és un casal d'entitats, i és propietat de la ciutat.
Tres-cents anys després, sabem que el setge del segle xxi no es dirigirà des del Mas Guinardó, perquè les armes que s'utilitzen són unes altres. Tot i això, cada Onze de Setembre des del 2011, al Mas se celebra un homenatge a la senyera. Enguany, serà el 10 de setembre, perquè l'endemà estarem tots enfeinats amb la cadena.
Mentre passen els dies, jo penso en Mariano, en quin efecte li deu haver fet la lectura d'estiu, si tal vegada hagi estat un oasi en mig de la gran tempesta en què viu. I, com que estic convençuda que la qüestió catalana, per anomenar-la d'alguna manera, és el més petit dels problemes que té a la taula, tal vegada se li ocorre ser endreçat i deixar que la llei estigui al servei dels ciutadans.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada