Passem per un poble de construcció relativament recent, a la vora d'un pantà. El poble vell va quedar a sota de l'aigua, i només quan baixa el nivell de reserves, apareixen el campanar i teulades mig enderrocades. No és el cas d'enguany, perquè hi ha prou aigua, així que deixem el poble vell per un altre dia.
Mengem un gelat i algú, finalment, pronuncia la frase fatídica: aquest poble es veu artificial. Ja hi som.
Algú coneix algun poble, ciutat, fins i tot llogaret que sigui natural? Doncs no, així que aquest n'és un tan artificial com qualsevol altre, replico. Però no tinc gaire èxit, perquè l'altre insisteix. Sí, ja, tots els pobles són artificials, però aquests nous semblen més artificials que els altres, no sé, no tenen història.
Pobles que no tenen història s'aplica a les construccions nascudes després que un pantà anorreï les anteriors, a Nova York en particular i a totes les ciutats nord-americanes en general. No tenen història? Personalment, n'hi veig un munt, hi puc sentir l'ànima de persones que van haver de dir adéu a la casa dels avantpassats i es van haver de fer amb una casa nova, amb uns carrers nous. Hi veig l'ànima d'aquells que van recórrer milers de quilòmetres per trobar una vida millor, en un lloc on tot estava per construir. Hi veig ànima i història. Gens de natura, ho accepto.
Fem un passeig, i, abans d'agafar el cotxe, trobem una parada de fruita. El mateix que es queixava de l'artificialitat del poble, ara comenta alegrement que aquesta fruita deu ser natural, perquè ve directament de pagès. Carai! Dic que no conec fruita artificial, que tota la fruita que menjo és natural!
S'enceta, irremeiablement, un llarg monòleg sobre la diferència entre l'alimentació natural i l'alimentació artificial. Sé que sóc a punt de convertir una relació cordial en una enemistat, i per això només deixo anar: però jo no menjo fruita artificial. Es posi el que es posi per produir-la, és natural, vaja, que no és de plàstic.
Resulta complicada la conversa amb persones que han decidit que volen jutjar el pa i el sostre com si fos una religió i ells, predicadors de la nova paraula.
No n'havia tingut prou de naturalitats i artificis que l'endemà, mentre prenc un cafè i passo fulles d'un diari qualsevol, se m'ocorre entretenir-me a llegir una columna que escriu un opinador qualsevol. Tracta de l'alimentació natural como si hagués descobert la sopa d'all, i llavors és quan em començo a preocupar. Si no fos perquè no sóc de les que parlen amb fulles de paper, li explicaria que ha costat molt arribar a tenir un rebost tan ple, i que tot, tot el que mengem és natural. Tant se val. La moda natural ha arribat, i no pararem fins que no aprenguem que omplir el cistell costa sol, aigua, terra, esforç i també tecnologia i coneixement. Que no ens el prenguin.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada