Maluquer. Xavier Maluquer

La tardor de 1994 vaig encetar una feina nova, en una empresa de la Generalitat adscrita al Departament d'Agricultura, i, pocs dies després del primer, vaig agafar una trucada que demanava pel director general. Qui li truca, sisplau, vol deixar algun encàrrec? Són en Maluquer, Xavier Maluquer, va dir, i immediatament després em va preguntar si era nova a la casa. Sí, era nova, i m'acabava de fer molt petita de cop. Va ser una conversa curta i concentrada, diferent de les moltes converses llargues que vindrien després. En Maluquer va esdevenir Xavier amb els anys, amb la confiança, amb una certa proximitat. Vaig aprendre amb ell i gràcies a ell què volia dir el servei públic a l'Administració de la Generalitat a través de dues sentències: hem d'atendre tothom a tota hora, sense excuses; i tot el que passa a Catalunya és competència nostra, digui el que digui la normativa. La manera d'interpretar aquesta visió del món públic no és tan difícil. Es tracta de no engegar a passeig ningú, de fer nostra la inquietud de cada persona i intentar resoldre, ni que sigui amb un telèfon i una adreça, cada dubte, cada tràmit, cada queixa. En Maluquer pensava que, si no es podia fer res més, almenys havíem de ser un 012. A través d'ell vaig conèixer el Banc dels Aliments i també a en Jordi Peix i altres grans persones que han cregut, i creuen, que els valors ètics tenen 360 graus i no es poden triar com es tria un electrodomèstic, ni s'hi val a eixamplar-los com un xiclet, segons on siguem. També a través d'ell vaig tenir el goig de col·laborar amb la Fundació Agrícola Catalana, d'assistir a converses sobre la importància de l'agricultura i del pagès que alimenta el món. No fa gaires dies em trucava per comentar-me que havia rellegit un article meu sobre les dones invisibles que alimenten el món, i em va fer sentir una mica important. En Maluquer podia parlar d'ocells, de blat de moro, de fruita, de carn, de Joan Sales, de dret civil català, de Catalunya, de la independència – hagués votat sí, esclar – i, per sobre de tot, de la llibertat com a objectiu tenaç de les persones. En Xavier era una personalitat forta empresonada en un cos fràgil. Era alt i prim, eixut i auster. Fruïa d'un glop de bon licor i d'un steak tartar preparat amb tots els ets i els uts, si podia ser al restaurant del seu nebot, en Joan. Assaboria els bocins de plaer amb aquell gaudi infantil de qui no menja llaminadures a diari, i sentia cada dia com un regal. En Maluquer va ser un home de país, d'un país petit que es pot abraçar de punta a punta, i el va recórrer amb el cotxe, els anys 70, per convèncer persones, poble a poble, que se sumessin a un projecte catalanista i humanista que encara dura. En Xavier va ser un gran amic.