Espero asseguda a la fresca del carrer que la meva filla surti del vestidor de la piscina. Han fet jornada de portes obertes, i els pares hem pogut comprovar els avenços que han fet els nens durant el curs. Al marge d'animar cadascú al seu, la conversa gira tossuda sobre la calor que fa a les grades, aquella calor de baf d'aigua remenada amb clor. Frases curtes, gestos de disgust i, a l'instant, un aplaudiment, una salutació, i tornem al cansament, a la contrarietat. Una mare amb un nen que a penes camina mira de trobar algú que és a la piscina. Porta un mocador al cap, com si fos el cabell que no hi és, i li falten dibuixos a les celles. No fa pena, fa goig.
Saludo una mare que es recupera d'un vessament cerebral. Una mobilitat que torna mica en mica, la llum a uns ulls que semblaven definitivament liquidats, i una parla més clara. Tot un èxit després d'un any d'esforç. No fa pena, fa goig.
Per fi, que bé, quin goig la brisa que corre al carrer, encara que l'olor de clor hagi impregnat la pell, sense remei fins a la dutxa que arribi.
És moment de conversa, més llarga, i això fan al meu voltant. Jo no parlo, però confesso que escolto els diàlegs veïns, sense esforç. Un pare explica a les que per força són dues familiars que la mare no ha pogut anar a veure el fill petit perquè li han trobat un bony al pit i és a cal metge. L'han d'operar i, entre els tres, miren d'organitzar la intendència domèstica.
Apareix per fi la meva filla, que s'enfada perquè no pot anar a jugar a casa d'una amiga, i seguim camí, el nostre.
Al vespre, sento una entrevista a dos polítics que volen explicar una conversa sobre el que ens està passant, i se m'ocorre que tot el que diuen és tan antiquat que sembla buit. Parlen de diàleg i de la necessitat de dialogar, i semblen cofois davant la possibilitat, ni que sigui retòrica, que algú els cridés per arreglar els desperfectes. Com aquell que diu, ja s'hi veien, i tenien coll avall que ho podien arreglar tot, tot i tot. Feien pena, no feien goig. I jo, amb la sensació que escoltava paraules, paraules, paraules. Amb la sensació que feien parada i fonda amb un bolo, o un filó, que creuen que han trobat.
Per aquelles cabrioles que fa el cap quan s'hi posa, repassava la tarda de piscina i els petits drames que afrontem, cadascú el seu. Amb voluntat ferma, ves quin remei, d'apedaçar el que s'hagi esguerrat, amputar el que s'hagi podrit i tirar endavant.
No sé si la pirueta del cap va venir perquè se'm va fer evident la llunyania de dues persones que, definitivament, formen part del passat; una llunyania de doble direcció. O si va ser perquè crec que amb la meitat de la fermesa amb què moltes persones afronten les dificultats, cadascú la seva, les paraules tindrien més gruix, i no serien necessàriament gruixudes.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada