Passa al contingut principal

Paraules

Espero asseguda a la fresca del carrer que la meva filla surti del vestidor de la piscina. Han fet jornada de portes obertes, i els pares hem pogut comprovar els avenços que han fet els nens durant el curs. Al marge d'animar cadascú al seu, la conversa gira tossuda sobre la calor que fa a les grades, aquella calor de baf d'aigua remenada amb clor. Frases curtes, gestos de disgust i, a l'instant, un aplaudiment, una salutació, i tornem al cansament, a la contrarietat. Una mare amb un nen que a penes camina mira de trobar algú que és a la piscina. Porta un mocador al cap, com si fos el cabell que no hi és, i li falten dibuixos a les celles. No fa pena, fa goig. Saludo una mare que es recupera d'un vessament cerebral. Una mobilitat que torna mica en mica, la llum a uns ulls que semblaven definitivament liquidats, i una parla més clara. Tot un èxit després d'un any d'esforç. No fa pena, fa goig. Per fi, que bé, quin goig la brisa que corre al carrer, encara que l'olor de clor hagi impregnat la pell, sense remei fins a la dutxa que arribi. És moment de conversa, més llarga, i això fan al meu voltant. Jo no parlo, però confesso que escolto els diàlegs veïns, sense esforç. Un pare explica a les que per força són dues familiars que la mare no ha pogut anar a veure el fill petit perquè li han trobat un bony al pit i és a cal metge. L'han d'operar i, entre els tres, miren d'organitzar la intendència domèstica. Apareix per fi la meva filla, que s'enfada perquè no pot anar a jugar a casa d'una amiga, i seguim camí, el nostre. Al vespre, sento una entrevista a dos polítics que volen explicar una conversa sobre el que ens està passant, i se m'ocorre que tot el que diuen és tan antiquat que sembla buit. Parlen de diàleg i de la necessitat de dialogar, i semblen cofois davant la possibilitat, ni que sigui retòrica, que algú els cridés per arreglar els desperfectes. Com aquell que diu, ja s'hi veien, i tenien coll avall que ho podien arreglar tot, tot i tot. Feien pena, no feien goig. I jo, amb la sensació que escoltava paraules, paraules, paraules. Amb la sensació que feien parada i fonda amb un bolo, o un filó, que creuen que han trobat. Per aquelles cabrioles que fa el cap quan s'hi posa, repassava la tarda de piscina i els petits drames que afrontem, cadascú el seu. Amb voluntat ferma, ves quin remei, d'apedaçar el que s'hagi esguerrat, amputar el que s'hagi podrit i tirar endavant. No sé si la pirueta del cap va venir perquè se'm va fer evident la llunyania de dues persones que, definitivament, formen part del passat; una llunyania de doble direcció. O si va ser perquè crec que amb la meitat de la fermesa amb què moltes persones afronten les dificultats, cadascú la seva, les paraules tindrien més gruix, i no serien necessàriament gruixudes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...