Tinc una opinió

Sempre els mateixos opinadors a tot arreu, em deia una amiga, i, al final, haurem de tenir opinió pròpia. Cert és que a les pantalles de televisió, zapping cap aquí, zapping cap allà, trobem moltes cares repetides de dilluns a diumenge, i a les pàgines d'opinió dels diaris, és fàcil veure les mateixes firmes. Opinen de tot i a tot arreu, i els que som d'anar per casa ens preguntem com és possible tenir temps per haver pensat, no dic sospesat, sobre coses tan diferents, a vegades tan llunyanes. La resposta podria ser l'argumentari. L'argumentari és una mena de llista de missatges que han d'utilitzar els membres d'un grup per vendre un producte i fer-ho de forma unitària. Forma part de les tècniques de vendes i, per tant, també s'utilitza en política i, per tant, també en debats d'opinió. Els missatges de l'argumentari són curts i concentrats, perquè no es dispersi l'atenció de qui els ha de rebre. I es repeteixen en totes les plataformes de comunicació on es pugui arribar. Per això, és fàcil veure com polítics que ocupen llocs de responsabilitat en primera línia utilitzen fins i tot les mateixes paraules per comentar una notícia o per respondre una pregunta. Al final, deia la meva amiga, haurem de tenir opinió pròpia. I és que, de tant usar l'argumentari, els que es dediquen a confegir-lo deuen haver caigut en aquell immens error de pensar que la gent s'ho empassa tot, i només cal repetir i insistir, i redactar missatges curts, sense subordinades (ai!) Els cuiners de l'argumentari han cregut sense qüestionaments que una mentida repetida mil vegades acaba sent veritat, i s'han sentit tan bé en el paper de cuiners d'opinió que no s'adonen que han acabat per formar un ramat. I s'han sentit tan de gust com a part del ramat que, finalment, han esdevingut borrecs. I què passa amb els borrecs? Hi ha literatura sobre el comportament d'animals ovins que mostra com el ramat lliure tria zones més elevades que quan és guiat per un pastor. Els borrecs lliures semblen més agosarats i són capaços d'enfilar-se més amunt per trobar aquella pastura que els fa el pes. I a mi se m'ocorre que no és tan dolent ser ramat com ser ramat guiat. Per això, a vegades al costat i sovint al marge de la comunicació convencional, hi ha les xarxes socials, que són una mena de gran safareig on pot opinar tothom, independentment de si té opinió o no. Els cuiners d'opinió i els artistes de la intel·ligència s'han adonat que poden enviar argumentaris als quadres polítics, a la militància del partit i als opinadors oficials, però no controlen tot el ramat. No arriben al safareig. Per això, han decidit posar-se al dia i fer cap al facebook o el twitter, per controlar el ramat. Curiosament, ningú no els ha dit abans que el safareig té un llenguatge diferent a la televisió, i allà, la millor mentida és una veritat.