Passa al contingut principal

Tinc una opinió

Sempre els mateixos opinadors a tot arreu, em deia una amiga, i, al final, haurem de tenir opinió pròpia. Cert és que a les pantalles de televisió, zapping cap aquí, zapping cap allà, trobem moltes cares repetides de dilluns a diumenge, i a les pàgines d'opinió dels diaris, és fàcil veure les mateixes firmes. Opinen de tot i a tot arreu, i els que som d'anar per casa ens preguntem com és possible tenir temps per haver pensat, no dic sospesat, sobre coses tan diferents, a vegades tan llunyanes. La resposta podria ser l'argumentari. L'argumentari és una mena de llista de missatges que han d'utilitzar els membres d'un grup per vendre un producte i fer-ho de forma unitària. Forma part de les tècniques de vendes i, per tant, també s'utilitza en política i, per tant, també en debats d'opinió. Els missatges de l'argumentari són curts i concentrats, perquè no es dispersi l'atenció de qui els ha de rebre. I es repeteixen en totes les plataformes de comunicació on es pugui arribar. Per això, és fàcil veure com polítics que ocupen llocs de responsabilitat en primera línia utilitzen fins i tot les mateixes paraules per comentar una notícia o per respondre una pregunta. Al final, deia la meva amiga, haurem de tenir opinió pròpia. I és que, de tant usar l'argumentari, els que es dediquen a confegir-lo deuen haver caigut en aquell immens error de pensar que la gent s'ho empassa tot, i només cal repetir i insistir, i redactar missatges curts, sense subordinades (ai!) Els cuiners de l'argumentari han cregut sense qüestionaments que una mentida repetida mil vegades acaba sent veritat, i s'han sentit tan bé en el paper de cuiners d'opinió que no s'adonen que han acabat per formar un ramat. I s'han sentit tan de gust com a part del ramat que, finalment, han esdevingut borrecs. I què passa amb els borrecs? Hi ha literatura sobre el comportament d'animals ovins que mostra com el ramat lliure tria zones més elevades que quan és guiat per un pastor. Els borrecs lliures semblen més agosarats i són capaços d'enfilar-se més amunt per trobar aquella pastura que els fa el pes. I a mi se m'ocorre que no és tan dolent ser ramat com ser ramat guiat. Per això, a vegades al costat i sovint al marge de la comunicació convencional, hi ha les xarxes socials, que són una mena de gran safareig on pot opinar tothom, independentment de si té opinió o no. Els cuiners d'opinió i els artistes de la intel·ligència s'han adonat que poden enviar argumentaris als quadres polítics, a la militància del partit i als opinadors oficials, però no controlen tot el ramat. No arriben al safareig. Per això, han decidit posar-se al dia i fer cap al facebook o el twitter, per controlar el ramat. Curiosament, ningú no els ha dit abans que el safareig té un llenguatge diferent a la televisió, i allà, la millor mentida és una veritat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...