Al camp, es passa el rasclet per anivellar i allisar la terra. Es treuen les males herbes i les pedres, de manera que el resultat sigui una terra fina i sense terrossos. Amb un bon adob, llavor seleccionada i la cura periòdica, obtindrem els fruits desitjats.
El raspall, el passem per netejar o fregar diferents superfícies, com les dents, la fusta o el cabell. El que hàgim raspallat queda més suau. Suposo que per això raspallem també persones, perquè quedin més suaus i ens facin més cas, encara que per fer-ho serà millor no utilitzar cap raspall.
Enguany, a més de l’any Espriu, és l’any Raspall, l’any Joana Raspall, perquè aquesta escriptora i bibliotecària va nàixer el mateix any que en Salvador Espriu. La diferència principal és vital, perquè la Joana Raspall participa en els actes del centenari del seu naixement.
La Raspall ha dedicat anys a la seva passió, a la llengua i a les lletres catalanes. Potser perquè va nàixer l'any que l'Institut d’Estudis Catalans va publicar les Normes Ortogràfiques (carai, un altre centenari), o potser per alguna altra raó, el cert és que acumula cent anys de dedicació a la llengua i als llibres.
De ben joveneta, va participar en una campanya per reclamar una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat, i va acabar a l'Escola de Bibliotecàries. Va treballar uns anys a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, i va aprofitar per salvar una bona part del fons de llibres en català de les tropes franquistes, i els va portar, amb la seva companya, a la Biblioteca de Catalunya.
Va fer classes de català com aquell que diu clandestines, i, amb les fitxes que preparava, es va trobar que podia fer algun diccionari, i en va fer tres. També va escriure teatre i poesia infantil, i literatura juvenil, perquè calia omplir aquell buit en el bagatge literari català.
No para d'escriure, i, ara, també publica algun haiku al twitter.
La Raspall ha treballat de manera discreta però ferma, perquè trobem un camí una mica més suau.
La llengua ha avançat en aquests cent anys, i encara calen molts raspalls, o Raspalls. Sobretot ara que ha arribat el rasclet de la Consellera de Cultura (?) d'Aragó, que, al dictat de ves a saber quins criteris, va etzibar, al bell mig del mes de la poesia, que s'eliminaven els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero i se'n creava un, l’Arnal Cavero-Guillem Nicolau per difondre la creació en les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d'Aragó. No es tracta d'estalviar-se uns cèntims, perquè els premis literaris no tenen dotació econòmica a partir d'ara. Per això, la fusió dels premis dedicats a la creació en llengua aragonesa i en llengua catalana ha de respondre a altres criteris.
És ben clar que amb aquest rasclet pretenen eliminar males herbes i anivellar la terra. Ja ho veurem. I és que, com deien els jaios, mala herba no mor mai.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada