Despenjo l’auricular i marco un número. Tres senyals i el so de despenjar. M’identifico, saludo i demano a qui hi ha a l’altra banda del cable si és un bon moment per parlar o està enfeinat. Sí, estava pensant. Doncs seré breu, dic, i demano disculpes per destorbar. No passa res. És estrany que algú confessi que pensa, sí, potser sí que sóc estrany, però de tant en tant, sobretot a la tarda, dedico un temps a pensar. Bé, deu ser per això que et van bé les coses, m’atreveixo a opinar, i sento el riure a l’altra banda.
Que no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar no tinc temps per pensar que no tinc temps per pensar, cantava Mazoni fa uns anys, i suposo que ara hauria de variar la lletra, perquè ha passat de moda.
Els apòstols de la nova era afirmen que el lema de les empreses ha de ser innovar o morir, perquè els resultats no canvien si es continuen fent les coses de la mateixa manera, i esclar, sembla una evidència.
Prendre uns instants de calma i serenor, sentir el diàleg interior i mantenir una conversa constant amb l’entorn podrien ser claus, diuen, per millorar una organització. Fins i tot, desprendre’s de les jerarquies i fer que flueixi la informació de baix cap a dalt i a l’inrevés, obrir les finestres i que entri l’aire, que s’impregni tot de transparència, confiança i bon rotllo.
Tots els membres d'un equip poden participar en el desenvolupament d'un projecte amb autonomia, amb col·laboració i espontaneïtat com a principis, perquè el talent es desprengui de vergonyes i emergeixi.
Sembla molt engrescador. Tanmateix, després de dir compro, arriba el primer penediment, el primer error, el més antic de tots: haver oblidat que la naturalesa humana és diversa, i que en un grup ràpidament apareixen les figures clàssiques: el líder, el treballador, el mandrós i l’aprofitat, altrament conegut com trepa.
El més simpàtic, no ens enganyem, és el trepa. El líder, i tothom pensa que ho és, pot sucumbir a les enveges que pugui generar; el treballador pot agobiar-se de feina, el mandrós s’ho passa pipa encara que tothom li hagi vist el llautó. El trepa pot quedar amagat a primeres vistes, i en algunes escales arriba a uns nivells de sofisticació que és difícil de detectar.
Caldrà fer més que presentacions en power point i bones paraules per formar equips que col·laborin en xarxa i els resultats siguin millors en tots els sentits. Caldrà, potser, ser més modestos, i recuperar la tradició de l’orgull per l’obra feta.
L’altre dia, després de destorbar els pensaments d'algú amb una trucada, vaig visitar una granja, i els propietaris la van ensenyar sense cap carta amagada. La transparència naixia de l’orgull de la feina feta, de l’esforç per aconseguir aquells resultats, bons per cert, i mostrar-los al món. Semblava que diguessin has vist que bonic m’ha quedat?
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada