Les coses de la Susanna Barquín

Imagino algú que ha sortit a comprar el diari, cap a les 10, perquè és diumenge, i no cal matinar. A casa, espera un esmorzar relaxat, acompanyat de la lectura dels titulars i alguns articles que criden l’atenció. Al costat, a la taula amanida amb cafè i torrades, algú altre fa un cop d’ull al suplement dominical. Després intercanviaran lectura. Penso en algú assegut al sofà, que passa fulles mentre algú altre prepara un dinar de festa, perquè és diumenge i s’ha de notar en alguna cosa. Estic gairebé segura que hi ha qui ha deixat el diari fastiguejat perquè els néts, vinguts de Barcelona ara que s’ha acabat el curs, no paren de fer nosa. Troba a faltar el silenci de l’hivern, encara que també hagi de confessar que se li fa etern el temps sense la canalla. Al taulell del bar, amb una gota de greix i tantes empremtes que ni la científica més televisiva pot desxifrar, segur, hi ha una revista que descansa al costat de la premsa del dia i espera un nou lector de pas. Hem deixat enrere...

Era en un hotel de Xian, la ciutat de l’espectacular jaciment on es troben els Guerrers de Terracota. Havia anat al lavabo i vaig tirar de la cadena, però, com si m’hagués convertit de cop i volta en el Peter Sellers de The Party, l’aigua va començar a vessar pels costats del vàter, sense control, i a mi em va quedar cara d’espant. Una neboda meva, al cubicle del costat, xisclava perquè un rierol amenaçava de mullar-li les sabates, li vaig dir que era jo, i, com si el fet que fos el meu inodor canviés res, es va posar a riure. Vaig avisar una senyora que hi havia a prop dels serveis femenins, i de seguida va arribar una altra senyora, es va agenollar, i amb una baieta va recollir l’escampall. No sé què ha passat, li vaig dir, en català, esclar, perquè no parlo xinès, jo només he tirat de la cadena perquè hi havia un paper, i ha començat a vessar l’aigua. La senyora ni em mirava, perquè l’altra, des de dalt, li devia dir una cosa així com espavila que això ha de quedar net ja. És un d...