Les coses de la Susanna Barquín

Jo ja m’entenc, sol dir una veïna de casa, com si volgués esdevenir el recordatori permanent de la cançó d'en Quimi Portet. A voltes, inclou una variació: jo ja sé el que em dic, i jo li contestaria si dubtes, nena, mira bé el meu alambí , i així podríem fer un duet i fer els cors dels Surfing Sirles. I és que les paraules serveixen per moltes més coses que parlar. Serveixen, sobretot, per fer del món un lloc més a l’abast, tan incommensurable ell, el món, tan inacabable aquesta realitat, que si no l’encapsulem en una llengua no hi ha manera de fer-nos-en a la idea. A vegades, diu algú, tinc pensaments que no es poden expressar en paraules. Llavors, hem de dir: doncs, mira, el dia que tinguis pensaments que no siguin paraules, vens i me'ls expliques, i, així, deixaran de ser-ho. Jo ja m’entenc, afegiria. Aquestes paraules que sovint no som capaços de dominar, perquè presenten matisos, detalls, fins i tot paranys que ens emboliquen i després no sabem com sortir-ne, ens acompanye...

Llegia dies enrere un article que el meu amic José Antonio Montano va dedicar de retruc al ministre Wert, i principalment, tal com vaig entendre jo, als tertulians, que són cabeçuts, insistents en l’autoafirmació. Lluiten, afirma Montano, per tenir raó, no per fer coses, no per construir, sinó per tenir raó, i les paraules els serveixen més per picar-se que per debatre. Wert representa en aquest escenari el triomf de l’espectacle tertulià, un monstre ocupat en l’exhibicionisme i l’autobombo en un lloc on la incontinència verborreica genera més problemes que altra cosa. La lectura que fa Montano de l’afer Wert és probablement una de les més agudes i punxants, més quan està feta des de l’altra banda – mai millor dit – de l’espectre catalanista. No és tant Wert i l’afer el que m’ocupa a mi ara, ni tan sols Montano, a qui, sense permís, em permeto citar. M’interessa aquesta diferència entre el parlador i el faedor, entre les persones dedicades a opinar sobre qualsevol cosa i aquelles que c...

L'altre dia vaig participar en un torneig de guinyot que se celebrava al meu poble, de parella amb el meu germà. Vaig ser l’única dona entre un munt de parelles masculines que em van tractar més que bé, sobretot perquè es van esforçar per comportar-se com creien que s’havien de comportar amb una senyora. I em feia gràcia aquest esforç, què voleu que us digui, i em feia gràcia també compartir alegries senzilles, les que donen endur-se l’última mà, cantar les vint o les quaranta, o sumar punts inesperats pispant algun as despistat. Cinc hores, si fa o no fa, entre bastos, espases, oros i copes, en un dels jocs que ens va ensenyar mon jaio quan érem petits i volia matar el temps mort a casa. Pel Segrià s’estila més la botifarra, però el guinyot recorre l’Ebre com si fos un altre camí de sirga, el de les tardes d’oci, de companyonia, amb alguna baralla més enllà de les cartes, perquè també hi ha algun mal perdre. En el guinyot, les regles són simples, i hi ha també càstigs, que es diue...