Les coses de la Susanna Barquín

Primer, vaig fer el que correspon a la meva cultura: vaig concretar l'objectiu i un full de ruta amb calendari. Després, m'hi vaig esforçar, vaig caure i em vaig aixecar. Vaig mantenir l'optimisme. Vaig ser perseverant. Fins i tot vaig ser ferma i no vaig permetre que les distraccions em despistessin del camí que m'havia marcat. En el moment en què em vaig adonar que sola no podria, vaig formar equip. Vam establir clarament les normes de col·laboració perquè no hi hagués mal rotllo, vam revisar el full de ruta, vam assumir tasques, i vam establir reunions diàries de 15 minuts per a coordinar-nos, integrar-nos com a equip i motivar-nos. Vam ser imaginatius, i ens vam arriscar, que consti. Ara bé, com que l'objectiu semblava més lluny a cada passa, finalment, alguns es van cansar, i van començar amb insinuacions, després van ser més directes i, finalment, l'equip es va desfer. Van argumentar que l'objectiu era poc concret i inabastable. Em va saber greu, perqu...

Aquest vespre - m'atreveixo a afirmar amb veu imperativa - no mirarem la tele. I aixeco les celles intentant una mirada desafiant que no sé si em surt, perquè de seguida les meves filles em recorden, amb el posat indiferent, que elles no miren la tele mai. Tampoc internet, afegeixo. I llavors sí que reaccionen. Per què? Què passa? Pregunten amenaçadores. Aquest vespre farem conversa, dic solemne. Com que llegeixo per aquí i per allà que cal més conversa, que conversem poc, que hi ha massa emails i poques hores dedicades al diàleg, que sense conversa ens tornem intolerants, perquè no ens donem permís a revisar el nostre punt de vista amb el punt de vista d’un altre, com que fins i tot Mariano Rajoy diu que ell vol dialogar, doncs he pensat que podria començar a aplicar receptes a casa. Així que aquell era el gran dia. Esbufecs i alguna deserció després, una de les meves filles enceta. Molt bé, doncs comencem. De què vols parlar? No sé, dic, què heu fet al col·legi? Res, mama, som de...