Primer, vaig fer el que correspon a la meva cultura: vaig concretar l'objectiu i un full de ruta amb calendari. Després, m'hi vaig esforçar, vaig caure i em vaig aixecar. Vaig mantenir l'optimisme. Vaig ser perseverant. Fins i tot vaig ser ferma i no vaig permetre que les distraccions em despistessin del camí que m'havia marcat.
En el moment en què em vaig adonar que sola no podria, vaig formar equip. Vam establir clarament les normes de col·laboració perquè no hi hagués mal rotllo, vam revisar el full de ruta, vam assumir tasques, i vam establir reunions diàries de 15 minuts per a coordinar-nos, integrar-nos com a equip i motivar-nos. Vam ser imaginatius, i ens vam arriscar, que consti.
Ara bé, com que l'objectiu semblava més lluny a cada passa, finalment, alguns es van cansar, i van començar amb insinuacions, després van ser més directes i, finalment, l'equip es va desfer. Van argumentar que l'objectiu era poc concret i inabastable.
Em va saber greu, perquè sembla que aquesta fórmula, portada sistemàticament, funciona en altres àmbits, o això diuen. En el meu cas, no hi havia manera.
Per això, quan algú em va parlar d'eliminar objectius perquè esdevenen limitacions, ens fan comportar amb idees preconcebudes, i ens encotillen, vaig pensar que potser havia de canviar les regles.
Vaig haver d'aprendre a no plantejar-me cap objectiu. Havia de gaudir amb allò que m'agrada sense una finalitat predeterminada. M'havia de deslliurar de les idees preconcebudes, de la tendència al full de ruta i el calendari. Havia de renunciar a tot allò que em fes veure i viure les coses dins una idea preconcebuda i que no em permetés mirar més enllà.
No va ser fàcil. Quan has estat educat per fixar objectius i treballar per a aconseguir-los, encara que hi hagi més entrebancs que assoliments, dedicar-se al gaudi de fer per fer, per moltes satisfaccions que aporti, no és senzill.
Finalment, com que no podia tenir objectius, estava més tranquil·la i relaxada, però no havia avançat.
Ara he hagut d'admetre que he fracassat. Ja no sé quins mètodes més puc trobar, i no puc culpar aquest mètode o aquell altre, perquè cap ni un ha donat fruit.
Potser sí que tenien raó els meus companys d'equip quan deien que l'objectiu era inabastable. Poc concret no, això de cap de les maneres. Esbrinar les raons de la tírria de Wert a l'accés universal a l'ensenyament artístic no em sembla tan abstracte com em volien fer creure. Per mi és prou definit saber si Wert s'estima més que l'ensenyament artístic estigui reservat a una elit, o bé encara té malsons quan pensa en la professora de música que li va tocar de petit, o en aquell mural que tots els companys empastifaven mentre ell no es volia embrutar la camisa.
Deu ser això, que l'objectiu era inabastable.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada