No he llegit la saga d'El jocs de la fam. Em costa atansar-me a aquest tipus de relat, els de ciència ficció. La meva filla, en canvi, n'és fan, des dels inicis, i no se n'ha perdut ni un títol, ni una pel·lícula.
Per ella conec que tapar-se la boca amb tres dits de la mà esquerra i després alçar-los en silenci és la salutació famosa, perquè m'ho va explicar l'altra nit, a taula. Ella pretenia fer-me un resum d'argument i personatges, i detallar aquells passatges que més li havien agradat, però no la vaig deixar. La meva curiositat era només per aquell gest.
Això passava l'endemà de la detenció a Tailàndia de cinc estudiants que havien utilitzat la salutació d'Els Jocs de la fam, prohibida en el país, durant un acte del primer ministre colpista.
L'acte de rebel·lia dels tailandesos em recorda la protesta a Hong Kong. El paraigües, als meus ulls, adquireix un significat simbòlic, amb un punt glamurós quan, en realitat, serveix com a protector dels gasos lacrimògens i els gasos pebre.
Suposo que Hong Kong i Tailàndia són, en el meu imaginari, rebels amb argument que protesten de manera poètica. Sense que això vulgui desmerèixer, al contrari, el risc personal que corren.
Més a la vora, he trobat un altre rebel, Jon Díez, que ha gosat explicar la seva història en un blog, i fer pública una forma de treballar si més no qüestionable. Díez és el fotògraf de la maqueta de l'anunci de la loteria de Nadal, però no és el fotògraf de l'anunci. Explica que li van proposar participar en la maqueta que havia de servir per a presentar el projecte a concurs, i que ho va fer amb la bona fe habitual, sense contracte ni contraprestació econòmica.
Mesos després, va veure a la tele la notícia de la presentació pública de la nova campanya de la loteria de Nadal.
Mentre molts hem dedicat alguna estona a debatre sobre si l'anunci ens agrada més o menys, ell ha dedicat l'estona a explicar que ningú no li va trucar ni que fos per dir-li que havien guanyat, però que seleccionaven un altre per al rodatge. Després, altres han explicat la mateixa història, i sembla que hi ha fins a vint persones que van formar part de l'equip de maqueta i que s'han quedat fora sense avís.
Segur que no és comparable arriscar la llibertat personal, fins i tot la vida, amb posar en perill possibles contractes, però a mi m'ha semblat que Díez és també un rebel en difondre i denunciar pràctiques, si més no, poc nobles, i que són prou habituals en el sector publicitari i audiovisual: confondre favor amb treball.
Mentre molts hem dedicat alguna estona a debatre sobre si hi ha un ús abusiu de les situacions de crisi en l'anunci de Nadal, o si és emotiu, o si algú trobava a faltar al calb, Díez traslladava la polèmica al terreny de l'honestedat.
Rebel·lia i honestedat són dos valors que conviuen, en un pis compartit amb l'esforç i la responsabilitat. I tots són els valors triats pels joves en l'última enquesta del FAD.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada