L'any 2010, la Unesco, l'organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Cultura i la Ciència, va publicar l'Àtles de les llengües del món en perill d'extinció. Es tracta d’això, d’un mapa on es poden trobar les 2.500 llengües que en aquell moment estaven amb l'aigua al coll.
Un recorregut ociós sobre l'edició en línia em permet saber que a Alemanya estaven registrades 13 llengües moribundes, mentre que a França la llista arribava a 26. Déu n’hi do! A Suècia, 9, a Noruega, 6 i als Estats Units 191, fregant l'Índia, que encapçala el rànquing amb 197, i per sobre de la Federació Russa, que queda amb un poc menyspreable 131.
Amb aquest panorama, l'Estat espanyol es troba entre els amables, ja que només 5 de les llengües que s'hi parlen apareixen amb llum vermella: el basc com a vulnerable, i l'aragonès, l'astur lleonès, el gascó i el guanxe en perill.
Després de fer-hi tombs, he conclòs que aquest Àtles va ser el llibre de capçalera del ministre Wert, que va arribar amb la seva cort amb un objectiu clar, concret i mesurable: situar l'Estat espanyol entre els països més avançats en matèria lingüística. I aquesta i no una altra és la raó per la qual es van encunyar noves denominacions per a les llengües minoritzades.
El català, que gaudeix de bona salut des del punt de vista de l'Unesco i des de qualsevol altre punt de vista (sempre es pot millorar, esclar), ha estat subdividit en diferents llengües: el català, el valencià, el lapao i el balear – que avança tímidament, donem-li temps. Que ningú no pensi que Wert està contra la disciplina filològica ni contra l'Acadèmia ni tan sols contra el sentit comú. No. Wert utilitza una estratègia geopolítica per a incrementar el nombre de llengües en perill i situar l'Estat espanyol en les posicions que li corresponen entre els països membres de la Unió Europea.
Cal tenir en compte, a més, un altre dels reptes a què s’ha d’enfrontar Wert: l'objectiu europeu de mantenir la pluralitat lingüística. Una manera de fer-ho, com qualsevol altra, és inventar llengües.
Mentre l'inefable Wert dedica esforços a treure pit, el Seminari Aragonès de Sociolingüística fa públic un estudi sobre l'ús de l'aragonès i del català en el territori administratiu d'Aragó. Els autors de l'estudi afirmen que aproximadament un 10% de la població d'Aragó declara que entén català o aragonès, que 55.513 persones declaren que saben parlar català i que 25.556 declaren que saben parlar aragonès.
Segons els autors, les dades del Cens de 2011 apunten que un 53,9% de la població de la Franja afirma que sap parlar català. I jo, que un dia vaig llegir amb goig John Allen Paulos i em vaig assabentar que l'analfabetisme numèric és un escàndol, em pregunto què sap parlar el 46,1% restant? Tal vegada lapao?
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada