L’estadística (aquella ciència que diu que si jo menjo dos pollastres i tu cap, mengem un pollastre cada un) es dedica a esbrinar seqüències regulars de comportament en qualsevol olla de grills. Que ningú no dubti que trobarà sèries repetides de combinacions de dues variables per estrambòtiques que semblin. I que les representarà amb números i també amb corbes que després es poden pintar de colors i projectar en una pantalla i deixar a la gent bocabadada - carai sí que en sap aquesta noia, a veure qui s’atreveix a replicar-li aquest percentatge!
Jo, que no tinc gaire idea d’estadística, em dedico, de tant en tant, a recopilar respostes de gent diversa a qüestions intranscendents. I estic segura que, si sabés tractar les dades, em sortirien unes corbes ben conjuntades.
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig plantejar a persones diferents la mateixa situació: demà t’has de trobar amb algú a Barcelona, però no coneixes ni el lloc ni l’hora; aquest algú també s’ha de trobar amb tu i tampoc no coneix ni el lloc ni l’hora. On aniries? La major part de la gent contesta: a les 12 a la Plaça Catalunya.
N’hi ha de més curioses. Fa un parell o tres de mesos li vaig preguntar al pediatre de les meves filles si hi havia algun preventiu per als polls, la gran plaga infantil, i em va dir que no, i que millor no posar potingues químiques al cap dels nens – ni de les nenes. Com que li agrada aconsellar coses rares, em va suggerir que si, mai els trobo polls, els suqui el cabell amb maionesa com si fos una mascareta, els posi un gorro de dutxa i, apa, a dormir. Al matí, ni un poll enganxat. No ho he provat encara, però sempre que ho comento amb algun pare o mare, indefectiblement em pregunten si la maionesa ha de ser de pot o de casa!!! Què em sé, jo. No vaig gosar de demanar-li al metge, coi!
Ara porto entre mans una enquesta del tipus acció / reacció: jo dic fruita i la gent contesta el primer que se li ocorri. La majoria diuen poma i pera, algú ha dit maduixa, i també préssec – la meva filla, mandarina - però són minoria. No hi ha ningú que m’hagi dit plàtan. Potser és que he agafat una mostra poc aleatòria (amics, familiars i coneguts, sí, saludats, no); o massa restringida geogràficament (Barcelona i llogarets, Lleida, La Franja, poc més, sincerament). O potser és que encara treballo amb resultats provisionals, ves a saber. Hauré d’insistir més, a veure si descobreixo per què carai el Departament de Salut va triar un plàtan en la campanya 30 + 5.
No crec que hagi estat per deixadesa o per ignorància: tothom sap que a Catalunya no es fan plàtans. És veritat que se’n consumeixen, i molt, però també es mengen moltes pomes i peres, i taronges. Insisteixo, no tinc gaire idea d’estadística, però, en aquest cas, no em surten els comptes.
Jo, que no tinc gaire idea d’estadística, em dedico, de tant en tant, a recopilar respostes de gent diversa a qüestions intranscendents. I estic segura que, si sabés tractar les dades, em sortirien unes corbes ben conjuntades.
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig plantejar a persones diferents la mateixa situació: demà t’has de trobar amb algú a Barcelona, però no coneixes ni el lloc ni l’hora; aquest algú també s’ha de trobar amb tu i tampoc no coneix ni el lloc ni l’hora. On aniries? La major part de la gent contesta: a les 12 a la Plaça Catalunya.
N’hi ha de més curioses. Fa un parell o tres de mesos li vaig preguntar al pediatre de les meves filles si hi havia algun preventiu per als polls, la gran plaga infantil, i em va dir que no, i que millor no posar potingues químiques al cap dels nens – ni de les nenes. Com que li agrada aconsellar coses rares, em va suggerir que si, mai els trobo polls, els suqui el cabell amb maionesa com si fos una mascareta, els posi un gorro de dutxa i, apa, a dormir. Al matí, ni un poll enganxat. No ho he provat encara, però sempre que ho comento amb algun pare o mare, indefectiblement em pregunten si la maionesa ha de ser de pot o de casa!!! Què em sé, jo. No vaig gosar de demanar-li al metge, coi!
Ara porto entre mans una enquesta del tipus acció / reacció: jo dic fruita i la gent contesta el primer que se li ocorri. La majoria diuen poma i pera, algú ha dit maduixa, i també préssec – la meva filla, mandarina - però són minoria. No hi ha ningú que m’hagi dit plàtan. Potser és que he agafat una mostra poc aleatòria (amics, familiars i coneguts, sí, saludats, no); o massa restringida geogràficament (Barcelona i llogarets, Lleida, La Franja, poc més, sincerament). O potser és que encara treballo amb resultats provisionals, ves a saber. Hauré d’insistir més, a veure si descobreixo per què carai el Departament de Salut va triar un plàtan en la campanya 30 + 5.
No crec que hagi estat per deixadesa o per ignorància: tothom sap que a Catalunya no es fan plàtans. És veritat que se’n consumeixen, i molt, però també es mengen moltes pomes i peres, i taronges. Insisteixo, no tinc gaire idea d’estadística, però, en aquest cas, no em surten els comptes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada