Passa al contingut principal

Comptes de plàtan

L’estadística (aquella ciència que diu que si jo menjo dos pollastres i tu cap, mengem un pollastre cada un) es dedica a esbrinar seqüències regulars de comportament en qualsevol olla de grills. Que ningú no dubti que trobarà sèries repetides de combinacions de dues variables per estrambòtiques que semblin. I que les representarà amb números i també amb corbes que després es poden pintar de colors i projectar en una pantalla i deixar a la gent bocabadada - carai sí que en sap aquesta noia, a veure qui s’atreveix a replicar-li aquest percentatge!
Jo, que no tinc gaire idea d’estadística, em dedico, de tant en tant, a recopilar respostes de gent diversa a qüestions intranscendents. I estic segura que, si sabés tractar les dades, em sortirien unes corbes ben conjuntades.
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig plantejar a persones diferents la mateixa situació: demà t’has de trobar amb algú a Barcelona, però no coneixes ni el lloc ni l’hora; aquest algú també s’ha de trobar amb tu i tampoc no coneix ni el lloc ni l’hora. On aniries? La major part de la gent contesta: a les 12 a la Plaça Catalunya.
N’hi ha de més curioses. Fa un parell o tres de mesos li vaig preguntar al pediatre de les meves filles si hi havia algun preventiu per als polls, la gran plaga infantil, i em va dir que no, i que millor no posar potingues químiques al cap dels nens – ni de les nenes. Com que li agrada aconsellar coses rares, em va suggerir que si, mai els trobo polls, els suqui el cabell amb maionesa com si fos una mascareta, els posi un gorro de dutxa i, apa, a dormir. Al matí, ni un poll enganxat. No ho he provat encara, però sempre que ho comento amb algun pare o mare, indefectiblement em pregunten si la maionesa ha de ser de pot o de casa!!! Què em sé, jo. No vaig gosar de demanar-li al metge, coi!
Ara porto entre mans una enquesta del tipus acció / reacció: jo dic fruita i la gent contesta el primer que se li ocorri. La majoria diuen poma i pera, algú ha dit maduixa, i també préssec – la meva filla, mandarina - però són minoria. No hi ha ningú que m’hagi dit plàtan. Potser és que he agafat una mostra poc aleatòria (amics, familiars i coneguts, sí, saludats, no); o massa restringida geogràficament (Barcelona i llogarets, Lleida, La Franja, poc més, sincerament). O potser és que encara treballo amb resultats provisionals, ves a saber. Hauré d’insistir més, a veure si descobreixo per què carai el Departament de Salut va triar un plàtan en la campanya 30 + 5.
No crec que hagi estat per deixadesa o per ignorància: tothom sap que a Catalunya no es fan plàtans. És veritat que se’n consumeixen, i molt, però també es mengen moltes pomes i peres, i taronges. Insisteixo, no tinc gaire idea d’estadística, però, en aquest cas, no em surten els comptes.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...