Passa al contingut principal

Maneres de viure

Sona el telèfon durant una bona estona, per sort, perquè a la senyora li costa d’arribar. S’hi atansa molt a poc a poc, amb l’ajut d’un caminador que li fa més fàcil el transport del cos, ara un peu, ara l’altre. Quan agafa l’aparell i contesta, una veu argentina es presenta i li explica l’oferta fantàstica de tarifa combinada d’ADSL, mòbil i fix.
L’àvia fa temps que sap que ADSL és alguna cosa que té a veure amb ordinadors, perquè no és la primera trucada d’aquest estil que li fan, i perquè els néts en parlen a vegades. Fix i mòbil també són termes que li resulten familiars. Per això, fa repetir els detalls que li donen per telèfon, torna a preguntar allò que no ha entès bé, demana si hi ha algun regal de promoció, i s’adreça a la veu pel nom que li ha facilitat.
La veu ensuma nou contracte, i això segur que vol dir alguna cosa bona a final de mes, així que pren paciència i s’esplaia amb cada punt, espera el torn de rèplica, s’ensucra i desprèn la més cordial de les amabilitats.
Mitja hora més tard, l’àvia dóna les gràcies per la bona estona que han passat, i confessa que té 90 anys i cap intenció d’aprendre a fer anar un ordinador, que com que no surt gaire de casa, no li cal mòbil. A l’altra banda, astorament, un indici d’empipament i, per fi, una riallada.
Aquest relat sembla la versió femenina del personatge de la Carme Riera que escrivia cartes a un remitent fictici de la caixa per omplir d’il•lusió alguns espais de solitud. Tanmateix, és la manera de viure d’una persona real que es delita per xerrar i aprofita qualsevol oportunitat per petar-la.
La veritat és que porta un temps que no para, perquè li truquen per oferir-li de tot.
He de dir que jo tinc altres maneres de viure, altres formes d’ocupar l’estona, i no m’agrada que em truquin a casa o al mòbil per vendre’m res. I no sóc un cas aïllat.
M’arriben suggeriments curiosos sobre com reaccionar davant d’aquest tipus d’incursions, com ara aprofitar la trucada per intentar que el teleoperador ens compri alguna cosa a nosaltres o mirar de batre el rècord d’aguantar la trucada fins que es cansin i pengin – aquest rècord, em temo, el té l’àvia involuntàriament. Una reacció divertida és la que escenifica l’humorista americà Seinfild. Explica que en aquell moment no pot parlar, i demana al teleoperador que li faciliti el número de casa, que ell trucarà més tard. El teleoperador li diu que això no ho pot fer. Seinfild li pregunta si és que no li agrada que li truquin a casa, i li contesten que no. Doncs això.
Molèsties a banda, com que la gent treballa per guanyar uns diners, miro de no ser gaire mal educada alhora que tampoc, no, no penso esbombar les meves dades personals. Són, com deia Rosendo, maneres de viure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...