Sona el telèfon durant una bona estona, per sort, perquè a la senyora li costa d’arribar. S’hi atansa molt a poc a poc, amb l’ajut d’un caminador que li fa més fàcil el transport del cos, ara un peu, ara l’altre. Quan agafa l’aparell i contesta, una veu argentina es presenta i li explica l’oferta fantàstica de tarifa combinada d’ADSL, mòbil i fix.
L’àvia fa temps que sap que ADSL és alguna cosa que té a veure amb ordinadors, perquè no és la primera trucada d’aquest estil que li fan, i perquè els néts en parlen a vegades. Fix i mòbil també són termes que li resulten familiars. Per això, fa repetir els detalls que li donen per telèfon, torna a preguntar allò que no ha entès bé, demana si hi ha algun regal de promoció, i s’adreça a la veu pel nom que li ha facilitat.
La veu ensuma nou contracte, i això segur que vol dir alguna cosa bona a final de mes, així que pren paciència i s’esplaia amb cada punt, espera el torn de rèplica, s’ensucra i desprèn la més cordial de les amabilitats.
Mitja hora més tard, l’àvia dóna les gràcies per la bona estona que han passat, i confessa que té 90 anys i cap intenció d’aprendre a fer anar un ordinador, que com que no surt gaire de casa, no li cal mòbil. A l’altra banda, astorament, un indici d’empipament i, per fi, una riallada.
Aquest relat sembla la versió femenina del personatge de la Carme Riera que escrivia cartes a un remitent fictici de la caixa per omplir d’il•lusió alguns espais de solitud. Tanmateix, és la manera de viure d’una persona real que es delita per xerrar i aprofita qualsevol oportunitat per petar-la.
La veritat és que porta un temps que no para, perquè li truquen per oferir-li de tot.
He de dir que jo tinc altres maneres de viure, altres formes d’ocupar l’estona, i no m’agrada que em truquin a casa o al mòbil per vendre’m res. I no sóc un cas aïllat.
M’arriben suggeriments curiosos sobre com reaccionar davant d’aquest tipus d’incursions, com ara aprofitar la trucada per intentar que el teleoperador ens compri alguna cosa a nosaltres o mirar de batre el rècord d’aguantar la trucada fins que es cansin i pengin – aquest rècord, em temo, el té l’àvia involuntàriament. Una reacció divertida és la que escenifica l’humorista americà Seinfild. Explica que en aquell moment no pot parlar, i demana al teleoperador que li faciliti el número de casa, que ell trucarà més tard. El teleoperador li diu que això no ho pot fer. Seinfild li pregunta si és que no li agrada que li truquin a casa, i li contesten que no. Doncs això.
Molèsties a banda, com que la gent treballa per guanyar uns diners, miro de no ser gaire mal educada alhora que tampoc, no, no penso esbombar les meves dades personals. Són, com deia Rosendo, maneres de viure.
L’àvia fa temps que sap que ADSL és alguna cosa que té a veure amb ordinadors, perquè no és la primera trucada d’aquest estil que li fan, i perquè els néts en parlen a vegades. Fix i mòbil també són termes que li resulten familiars. Per això, fa repetir els detalls que li donen per telèfon, torna a preguntar allò que no ha entès bé, demana si hi ha algun regal de promoció, i s’adreça a la veu pel nom que li ha facilitat.
La veu ensuma nou contracte, i això segur que vol dir alguna cosa bona a final de mes, així que pren paciència i s’esplaia amb cada punt, espera el torn de rèplica, s’ensucra i desprèn la més cordial de les amabilitats.
Mitja hora més tard, l’àvia dóna les gràcies per la bona estona que han passat, i confessa que té 90 anys i cap intenció d’aprendre a fer anar un ordinador, que com que no surt gaire de casa, no li cal mòbil. A l’altra banda, astorament, un indici d’empipament i, per fi, una riallada.
Aquest relat sembla la versió femenina del personatge de la Carme Riera que escrivia cartes a un remitent fictici de la caixa per omplir d’il•lusió alguns espais de solitud. Tanmateix, és la manera de viure d’una persona real que es delita per xerrar i aprofita qualsevol oportunitat per petar-la.
La veritat és que porta un temps que no para, perquè li truquen per oferir-li de tot.
He de dir que jo tinc altres maneres de viure, altres formes d’ocupar l’estona, i no m’agrada que em truquin a casa o al mòbil per vendre’m res. I no sóc un cas aïllat.
M’arriben suggeriments curiosos sobre com reaccionar davant d’aquest tipus d’incursions, com ara aprofitar la trucada per intentar que el teleoperador ens compri alguna cosa a nosaltres o mirar de batre el rècord d’aguantar la trucada fins que es cansin i pengin – aquest rècord, em temo, el té l’àvia involuntàriament. Una reacció divertida és la que escenifica l’humorista americà Seinfild. Explica que en aquell moment no pot parlar, i demana al teleoperador que li faciliti el número de casa, que ell trucarà més tard. El teleoperador li diu que això no ho pot fer. Seinfild li pregunta si és que no li agrada que li truquin a casa, i li contesten que no. Doncs això.
Molèsties a banda, com que la gent treballa per guanyar uns diners, miro de no ser gaire mal educada alhora que tampoc, no, no penso esbombar les meves dades personals. Són, com deia Rosendo, maneres de viure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada