Un amic meu amenitza l’estona amb una teoria sobre les relacions de parella i les ideologies. Deixo que s’esplaï sense interrompre’l amb detalls insignificants, com ara què carai té a veure la política amb el festeig, perquè entraríem en l’acudit fàcil, i l’escolto amb atenció.
És més senzill, diu, tractar amb una dona conservadora que amb una de progressista. Quan la conservadora s’enfada perquè has sortit amb els amics, li compres un anell o un ram de flors, i, amb una mica de sort, no cal ni portar-la a sopar, ja se li ha passat. La progressista, en canvi, continua, es passa el dia discutint, i si li fas un regal, encara s’empipa més i, a sobre, disposa de més munició.
Ho deixo córrer i no li porto la contrària. Em ve de gust, que consti, però s’acaba de separar i té necessitat de filosofar una mica.
El dia és agradable, i el so de les paraules s’esvaeix en una remor acompanyada de soroll de trànsit. Com que caminem, puc deixar barra lliure al cap, que se’n va uns mesos enrere.
Era un diumenge al migdia, i havíem anat a passar el dia a Osona. Per dinar, vam seure en una casa de menjars amb brasa. Una mica cansats de la caminada del matí, miràvem la carta amb certa parsimònia. Les nenes enredaven el just per no destorbar, i el meu home i jo aprofitàvem aquella mena de pau familiar per escoltar converses dels veïns. (No es fa, ja ho sé, però tots caiem en la temptació de parar l’orella, som així, humans).
A la meva esquerra, quatre senyores. Una d’elles explicava que el seu marit era al sofà, mirant la tele, quan ella va agafar impuls, i, tot d’una, li va dir: em vull separar. “I agafa i em diu: vols callar i deixar-me veure el partit?” Tenia raó, va dir el meu home, a veure si li venia d’una hora!
Al despatx, la persona encarregada de la neteja m’explica per desena vegada que es vol separar del seu marit, però que no els surten els comptes, així que continuen amb una vida d’ofec mercantil.
L’any 2009, – no tinc a mà res més nou - es van registrar a Catalunya 19.478 actes de divorci, separació i nul•litat. La major part dels protagonistes d’aquestes xifres tenien entre 40 i 49 anys, i portaven 20 anys o més junts.
Ara fa uns dies, es va estrenar el documental Somnis atrapats, de l’Anna Teixidor i en Marc Faro. Explica com viuen la crisi un grup d’immigrants que van arribar a Catalunya amb l’esperança d’un futur millor, i el seu somni va quedar atrapat, a voltes amb decisions preses a contracor.
És més senzill, diu, tractar amb una dona conservadora que amb una de progressista. Quan la conservadora s’enfada perquè has sortit amb els amics, li compres un anell o un ram de flors, i, amb una mica de sort, no cal ni portar-la a sopar, ja se li ha passat. La progressista, en canvi, continua, es passa el dia discutint, i si li fas un regal, encara s’empipa més i, a sobre, disposa de més munició.
Ho deixo córrer i no li porto la contrària. Em ve de gust, que consti, però s’acaba de separar i té necessitat de filosofar una mica.
El dia és agradable, i el so de les paraules s’esvaeix en una remor acompanyada de soroll de trànsit. Com que caminem, puc deixar barra lliure al cap, que se’n va uns mesos enrere.
Era un diumenge al migdia, i havíem anat a passar el dia a Osona. Per dinar, vam seure en una casa de menjars amb brasa. Una mica cansats de la caminada del matí, miràvem la carta amb certa parsimònia. Les nenes enredaven el just per no destorbar, i el meu home i jo aprofitàvem aquella mena de pau familiar per escoltar converses dels veïns. (No es fa, ja ho sé, però tots caiem en la temptació de parar l’orella, som així, humans).
A la meva esquerra, quatre senyores. Una d’elles explicava que el seu marit era al sofà, mirant la tele, quan ella va agafar impuls, i, tot d’una, li va dir: em vull separar. “I agafa i em diu: vols callar i deixar-me veure el partit?” Tenia raó, va dir el meu home, a veure si li venia d’una hora!
Al despatx, la persona encarregada de la neteja m’explica per desena vegada que es vol separar del seu marit, però que no els surten els comptes, així que continuen amb una vida d’ofec mercantil.
L’any 2009, – no tinc a mà res més nou - es van registrar a Catalunya 19.478 actes de divorci, separació i nul•litat. La major part dels protagonistes d’aquestes xifres tenien entre 40 i 49 anys, i portaven 20 anys o més junts.
Ara fa uns dies, es va estrenar el documental Somnis atrapats, de l’Anna Teixidor i en Marc Faro. Explica com viuen la crisi un grup d’immigrants que van arribar a Catalunya amb l’esperança d’un futur millor, i el seu somni va quedar atrapat, a voltes amb decisions preses a contracor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada