Passa al contingut principal

Somnis atrapats

Un amic meu amenitza l’estona amb una teoria sobre les relacions de parella i les ideologies. Deixo que s’esplaï sense interrompre’l amb detalls insignificants, com ara què carai té a veure la política amb el festeig, perquè entraríem en l’acudit fàcil, i l’escolto amb atenció.
És més senzill, diu, tractar amb una dona conservadora que amb una de progressista. Quan la conservadora s’enfada perquè has sortit amb els amics, li compres un anell o un ram de flors, i, amb una mica de sort, no cal ni portar-la a sopar, ja se li ha passat. La progressista, en canvi, continua, es passa el dia discutint, i si li fas un regal, encara s’empipa més i, a sobre, disposa de més munició.
Ho deixo córrer i no li porto la contrària. Em ve de gust, que consti, però s’acaba de separar i té necessitat de filosofar una mica.
El dia és agradable, i el so de les paraules s’esvaeix en una remor acompanyada de soroll de trànsit. Com que caminem, puc deixar barra lliure al cap, que se’n va uns mesos enrere.
Era un diumenge al migdia, i havíem anat a passar el dia a Osona. Per dinar, vam seure en una casa de menjars amb brasa. Una mica cansats de la caminada del matí, miràvem la carta amb certa parsimònia. Les nenes enredaven el just per no destorbar, i el meu home i jo aprofitàvem aquella mena de pau familiar per escoltar converses dels veïns. (No es fa, ja ho sé, però tots caiem en la temptació de parar l’orella, som així, humans).
A la meva esquerra, quatre senyores. Una d’elles explicava que el seu marit era al sofà, mirant la tele, quan ella va agafar impuls, i, tot d’una, li va dir: em vull separar. “I agafa i em diu: vols callar i deixar-me veure el partit?” Tenia raó, va dir el meu home, a veure si li venia d’una hora!
Al despatx, la persona encarregada de la neteja m’explica per desena vegada que es vol separar del seu marit, però que no els surten els comptes, així que continuen amb una vida d’ofec mercantil.
L’any 2009, – no tinc a mà res més nou - es van registrar a Catalunya 19.478 actes de divorci, separació i nul•litat. La major part dels protagonistes d’aquestes xifres tenien entre 40 i 49 anys, i portaven 20 anys o més junts.
Ara fa uns dies, es va estrenar el documental Somnis atrapats, de l’Anna Teixidor i en Marc Faro. Explica com viuen la crisi un grup d’immigrants que van arribar a Catalunya amb l’esperança d’un futur millor, i el seu somni va quedar atrapat, a voltes amb decisions preses a contracor.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...