Vaig ser alumna del poeta José Maria Valverde durant dos anys, i, com a molts dels que vam ser-ho, l’escoltava amb respecte, m’atreviria a dir que reverencial.
Déu semblar paradoxal, si més no sorprenent, que mirés d’ensenyar-nos a llegir i a escriure quan estàvem en el tram final de la carrera. No sé quants en vam aprendre o ens vam quedar a mitges, perquè fins que no el vaig conèixer no vaig saber com era de complicat interpretar lletres o ajuntar-les.
Quan el professor Valverde llegia en veu alta, seguia el text amb el peu, per marcar l’harmonia que havien de compondre les frases. Després de la primera lectura, explicava les sensacions o les reflexions que li havia suscitat. Una segona lectura produïa noves emocions o altres pensaments. I una tercera, encara donava lloc a més novetats.
Un dels treballs que ens va encarregar va ser la redacció d’una columna d’opinió. No en conservo cap còpia, i em fa ràbia, perquè m’hi vaig esmerçar. Tractava de com el nom no fa la cosa, i explicava la història d’una senyora que havia lluitat perquè la gent no li digués pel cognom del pare ni del marit, i com se sentia de digna mentre exigia que coneguts i saludats se li adrecessin pel nom. Llàstima que, al final, quan va aconseguir que tothom li fes cas, descobrís que era la mateixa persona invisible i insubstancial de sempre. I és que, com diria Lampedusa, si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.
Hi ha batalles que es lliuren perquè res no es mogui, i hi ha nostàlgies de temps passats que mai no tornaran perquè són morts, però perduren i sobreviuen en la memòria. Cada dia, dediquem un munt d’hores a mantenir la mateixa vida insulsa que ens produeix basarda.
No ens agrada gaire canviar, perquè ens sentim segurs en un entorn predicible, encara que sigui avorrit. I els canvis de debò, els que no són estètics, produeixen un cert respecte. Ens sentim tan còmodes en contextos coneguts que som capaços d’adaptar-nos a qualsevol situació, per extrema que sigui, sempre que hi trobem un patró de repetició.
Tanmateix, per deixar de ser persones - o pobles, o ciutats o nacions - definitives, cal agafar ben fort un somni, una idea, una vida de les múltiples que hi ha superposades, i posar-hi voluntat i una creença ferma en que és possible viure’l.
Pel camí, potser trobem timoners que ens demanaran que els seguim amb fe cega, i no sabrem si són tigres de paper o gegants amb peus de fang que volen maquillar amb grans ideals les ambicions més mundanes. També podem trobar timons en mal estat, o massa antics, que no sàpiguen desxifrar rutes noves.
Jo, que sóc de secà regat, el timó que més aprecio és la farigola, que repel•leix mosquits i evita indigestions. A més, té un perfum que estimula la ment, fomenta el valor i espanta els malsons.
Déu semblar paradoxal, si més no sorprenent, que mirés d’ensenyar-nos a llegir i a escriure quan estàvem en el tram final de la carrera. No sé quants en vam aprendre o ens vam quedar a mitges, perquè fins que no el vaig conèixer no vaig saber com era de complicat interpretar lletres o ajuntar-les.
Quan el professor Valverde llegia en veu alta, seguia el text amb el peu, per marcar l’harmonia que havien de compondre les frases. Després de la primera lectura, explicava les sensacions o les reflexions que li havia suscitat. Una segona lectura produïa noves emocions o altres pensaments. I una tercera, encara donava lloc a més novetats.
Un dels treballs que ens va encarregar va ser la redacció d’una columna d’opinió. No en conservo cap còpia, i em fa ràbia, perquè m’hi vaig esmerçar. Tractava de com el nom no fa la cosa, i explicava la història d’una senyora que havia lluitat perquè la gent no li digués pel cognom del pare ni del marit, i com se sentia de digna mentre exigia que coneguts i saludats se li adrecessin pel nom. Llàstima que, al final, quan va aconseguir que tothom li fes cas, descobrís que era la mateixa persona invisible i insubstancial de sempre. I és que, com diria Lampedusa, si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.
Hi ha batalles que es lliuren perquè res no es mogui, i hi ha nostàlgies de temps passats que mai no tornaran perquè són morts, però perduren i sobreviuen en la memòria. Cada dia, dediquem un munt d’hores a mantenir la mateixa vida insulsa que ens produeix basarda.
No ens agrada gaire canviar, perquè ens sentim segurs en un entorn predicible, encara que sigui avorrit. I els canvis de debò, els que no són estètics, produeixen un cert respecte. Ens sentim tan còmodes en contextos coneguts que som capaços d’adaptar-nos a qualsevol situació, per extrema que sigui, sempre que hi trobem un patró de repetició.
Tanmateix, per deixar de ser persones - o pobles, o ciutats o nacions - definitives, cal agafar ben fort un somni, una idea, una vida de les múltiples que hi ha superposades, i posar-hi voluntat i una creença ferma en que és possible viure’l.
Pel camí, potser trobem timoners que ens demanaran que els seguim amb fe cega, i no sabrem si són tigres de paper o gegants amb peus de fang que volen maquillar amb grans ideals les ambicions més mundanes. També podem trobar timons en mal estat, o massa antics, que no sàpiguen desxifrar rutes noves.
Jo, que sóc de secà regat, el timó que més aprecio és la farigola, que repel•leix mosquits i evita indigestions. A més, té un perfum que estimula la ment, fomenta el valor i espanta els malsons.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada