Les coses de la Susanna Barquín

Un dels escrits que més vegades he llegit ha estat el Metàleg Per què es desordenen les coses , de l’antropòleg Gregory Bateson. És planer, senzill i, alhora, profund, perquè les reflexions que hi conté m’acompanyen durant una bona temporada i en molts contextos. Una filla pregunta al seu pare per què les coses es desordenen, si sembla que no hi hagi ningú que es dediqui a remoure-les, sinó més aviat a ordenar-les: pareix que les coses es desordenin soles. El pare explica que hi ha un ordre per a cada persona, i que l’ordre es representa de poques maneres. El desordre, en canvi, disposa d’un marge molt més ampli per manifestar-se. I això és el que em fa l’efecte que passa amb el meu poble, Fraga, i la seva adscripció natural, Lleida: un desordre provocat a base d’ordenacions. A la primeria del segle xix, el poder polític espanyol estava fornit de persones que volien posar ordre, perquè els semblava que seria més eficient governar amb una estructura territorial que respongués a criteris...

El curs escolar 2000-2001 es va iniciar a la Franja amb un projecte nou, que tenia com a objectiu posar a l’abast dels professionals de l’ensenyament un banc d’activitats culturals en català. Escriptors, músics i altres artistes, tallers, conferències i exposicions eren algunes de les propostes que podien utilitzar els docents per acostar les manifestacions culturals de les comarques catalanoparlants de l’Aragó i de tot el territori lingüístic català als alumnes de les escoles de primària, instituts de secundària i centres d’adults de la Franja, a més de les biblioteques. El mes de setembre es va eliminar aquest Projecte d’Animació Cultural, que va rebre el nom de Jesús Moncada, a les escoles de la Franja. Ja se n’han fet ressò els diaris. A més, el director general de Cultura d’Aragó, en una entrevista publicada el 6 de juny d’enguany, es mostra contrari a la intervenció de l’Estat en la cultura amb l’argument que produeix desmoralització i corrupció dels artistes, ja que les subvenci...

Una vegada em van demanar que escrivís quatre paraules sobre el meu amic Anton Abad, cantautor de Saidí i pagès, o viceversa, que tant se val. És fill de la boira, de la terra aspra i esquerpa que obliga a viure en l’anhel constant. No hi vaig haver de pensar gaire, perquè, d’alguna manera, parlava de somnis i de resignacions compartides. L’Anton escriu i canta cançons de frontera, de llindar de llengua, de la pàtria d’entranyes, sí, com Lo pagès, que insisteix que “la vida són quatre coses, i qui no ho sap, perquè no vol”. I canta també a La xiqueta de Fraga, resum del neguit i el desassossec interior per alguna cosa que no arriba mai. “Pels carrers de Fraga camina la xiqueta, té els cabells llargs i la mirada dolça, espera algú que no sap quan vindrà. Pel Cegonyer, pregunta si l'han vist, la gent li contesta: No, no, no. Pel Cegonyer, pregunta si l'han vist. A la vora del Cinca, a l'ombra de la figuera, pregunta a les pedres, les pedres no contesten. A la vora del Cinca, ...