Por

Em pregunto quines seran les últimes paraules que pronunciarà el botxí que t’ha disparat, i quines les de tots els que aplaudien els trets a un llenç aspre, llòbrec, que amagava un cos tremolós, jove, castigat, empresonat, violat i, ara ja, definitivament, mort. O, més ben dit, assassinat, d’una manera cruel, amb una joia repugnant. De ben segur que l’últim que dirà el botxí serà mare, perquè l’últim pensament - i el primer - és per a la mare, la dona que va sofrir el dolor del part, va protegir el nadó i després l’infant, va viure la tristor i el goig de veure com creixia el fill fins a fer-se adult. Ves a saber quin sentiment té ara aquella mare, que veu com el fill mata sense dubtar una altra mare que encara no ha tingut temps de ser-ho. Aquesta por que desprenies va travessar la càmera que et va filmar, no sé si amb intenció de fer-te costat o de contribuir a la befa, i m’arriba a la pantalla, en una successió de píxels cromats que disfressen l’horror i l’angoixa, i els allunyen. D’alguna manera, creen distància, com si el so i la imatge fossin un relat de ficció. T’he mirat moltes vegades i mai no t’he vist, sempre amagada per la roba, de genolls, a penes esbrinada per les protuberàncies que anuncien fragilitat de dona perduda, irremeiablement postrada, d’esquenes a una mort que s’anuncia al rerefons. Si fossis la Jodie Foster i això una pel·lícula de Hollywood, hauries trobat una advocada que t’hagués ajudat a engarjolar els infames que et van violar, malgrat les provocacions lascives que hagis pogut insinuar des de la presó en què has viscut. Si ho fossis, si això acabés amb un The end, el vídeo serviria per saber quines cares van assistir impassibles a la infàmia de destruir una vida, i no tindrien més remei que ser també culpables. Culpables per sobre de tot, perquè la impunitat de qualsevol ignomínia ve donada per la majoria social que aplaudeix, que assenteix o que, simplement, deixa fer. Tens una por real, no simulada, no neuròtica, no inventada. Sents una por instintiva que alerta el cos del perill. Malgrat tot, no hi ha res a fer, per això et reculls com un caragol atemorit, sense més closca que un burka que et condemna. El teu cos atemorit s’exposa ara als ulls del món, com un allargament infinit de la indignitat i l’oprobi que has patit. I et torno a mirar, com si a través de la mirada pogués fer-te un homenatge solemne, a tu i a totes les dones que pateixen violència física, sexual, emocional, de forma institucionalitzada o al marge de la llei. En tot cas, sempre al marge de la moralitat. Perquè és amoral, mancat de tot escrúpol, allunyat de qualsevol deïtat que es pugui imaginar divina, violentar la dignitat d’una persona. Tens por, tenies por, una por real, natural, instintiva, no inventada. Una por diferent a l’altra, la del teu botxí, que no suporta que siguis dona, que no et deixa ser lliure. Maleït sigui aquest covard.