Vanity, definitely my favorite sin – La vanitat, definitivament el meu pecat preferit. Amb aquesta sentència tan suggerent acaba la pel·lícula The devil’s advocate. Satanàs ha pres el cos d’Al Pacino per aconseguir que Keanu Reeves, un advocat que mai no ha perdut un cas, s’abandoni als desitjos del mal. La qüestió és que Reeves ha de triar el camí satànic d’acord amb l’imperatiu del lliure albir. L’única arma que té a les mans Al Pacino perquè el jove advocat prengui la decisió que més li convé és la vanitat. Per això, a base de premiar amb afalacs els èxits i posar pastanagues apetitoses en forma de luxúria, avarícia i altres fórmules poc virtuoses, s’engrandeix l’ego del pobre Reeves, que de poc no perd tot el que realment l’importa.
Un dels set pecats capitals, i l’original, és la supèrbia, que es caracteritza per una exaltació excessiva de la superioritat d'un mateix que porta al menyspreu dels altres. Quan l’enaltiment de la pròpia persona necessita de l’adulació, llavors es tracta de vanitat, parenta pròxima de la supèrbia.
Diu la tradició que Llucifer, l’àngel rebel, va cometre el primer i el més gran dels pecats: la supèrbia. Va qüestionar la jerarquia de Déu, va encetar una revolta i va afirmar amb orgull que s’estimava més regnar a l’infern que servir al cel.
La vanitat, més frívola, necessita d'una cort d'aduladors que, ben mirat, són els que dominen el pobre vanitós, esclau de les paraules i de l’aparença.
Durant la Gran Depressió, als Estats Units es va enaltir una figura curiosa: John Dillinger, un atracador de bancs llest, que dominava l’escenari i tenia fascinats els periodistes i el públic. Els diaris enaltien les seves fites, perquè la imatge de banquers i polítics estava pel terra. L’enemic públic número 1, John Dillinger, va protagonitzar diferents pel·lícules.
Hi ha una versió del director Michael Mann, amb Johnny Deep com a delinqüent estrella, on apareix el diàleg següent: la noia de Dillinger diu “no estan acostumats a tenir una noia en el seu restaurant amb un vestit de 3 dòlars”, i Dillinger: “això és perquè els importa més d'on ve la gent. El més important és cap a on va la gent”.
La humilitat es una recepta que predicadors i pensadors amb ínfules han venut com a miraculosa per aconseguir que l’orgull – el gran culpable de la vanitat i de la supèrbia – es mantingui a ratlla. I no serà la modèstia, em pregunto a vegades, una forma que pren la supèrbia quan es disfressa? I no serà la humilitat, em pregunto també, una forma de mantenir a ratlla els inconformistes, els qui volen emular Llucifer i qüestionen la jerarquia que impera?
Tal vegada, se m’ocorre, la recepta millor sigui pensar cada dia, com Dillinger, cap a on volem anar.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada