Passa al contingut principal

Vanitat

Vanity, definitely my favorite sin – La vanitat, definitivament el meu pecat preferit. Amb aquesta sentència tan suggerent acaba la pel·lícula The devil’s advocate. Satanàs ha pres el cos d’Al Pacino per aconseguir que Keanu Reeves, un advocat que mai no ha perdut un cas, s’abandoni als desitjos del mal. La qüestió és que Reeves ha de triar el camí satànic d’acord amb l’imperatiu del lliure albir. L’única arma que té a les mans Al Pacino perquè el jove advocat prengui la decisió que més li convé és la vanitat. Per això, a base de premiar amb afalacs els èxits i posar pastanagues apetitoses en forma de luxúria, avarícia i altres fórmules poc virtuoses, s’engrandeix l’ego del pobre Reeves, que de poc no perd tot el que realment l’importa. Un dels set pecats capitals, i l’original, és la supèrbia, que es caracteritza per una exaltació excessiva de la superioritat d'un mateix que porta al menyspreu dels altres. Quan l’enaltiment de la pròpia persona necessita de l’adulació, llavors es tracta de vanitat, parenta pròxima de la supèrbia. Diu la tradició que Llucifer, l’àngel rebel, va cometre el primer i el més gran dels pecats: la supèrbia. Va qüestionar la jerarquia de Déu, va encetar una revolta i va afirmar amb orgull que s’estimava més regnar a l’infern que servir al cel. La vanitat, més frívola, necessita d'una cort d'aduladors que, ben mirat, són els que dominen el pobre vanitós, esclau de les paraules i de l’aparença. Durant la Gran Depressió, als Estats Units es va enaltir una figura curiosa: John Dillinger, un atracador de bancs llest, que dominava l’escenari i tenia fascinats els periodistes i el públic. Els diaris enaltien les seves fites, perquè la imatge de banquers i polítics estava pel terra. L’enemic públic número 1, John Dillinger, va protagonitzar diferents pel·lícules. Hi ha una versió del director Michael Mann, amb Johnny Deep com a delinqüent estrella, on apareix el diàleg següent: la noia de Dillinger diu “no estan acostumats a tenir una noia en el seu restaurant amb un vestit de 3 dòlars”, i Dillinger: “això és perquè els importa més d'on ve la gent. El més important és cap a on va la gent”. La humilitat es una recepta que predicadors i pensadors amb ínfules han venut com a miraculosa per aconseguir que l’orgull – el gran culpable de la vanitat i de la supèrbia – es mantingui a ratlla. I no serà la modèstia, em pregunto a vegades, una forma que pren la supèrbia quan es disfressa? I no serà la humilitat, em pregunto també, una forma de mantenir a ratlla els inconformistes, els qui volen emular Llucifer i qüestionen la jerarquia que impera? Tal vegada, se m’ocorre, la recepta millor sigui pensar cada dia, com Dillinger, cap a on volem anar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...