Civisme

Hi ha un cotxe cívic que va nàixer per ser còmode, divertit i econòmic fa una pila d'anys, i encara es manté al mercat. Hi ha ordenances municipals a molts pobles i ciutats que fan referència al civisme. Hi ha, fins i tot, un Observatori de Civisme. També hi ha algun think tank - que és com s’anomenen els grups institucionalitzats que pensen i volen influir socialment i política – dedicat al civisme. La urbanitat, aquella paraula que havia acompanyat l’etapa escolar durant anys, se centrava principalment en el comportament amb els nuclis de relació: la família, el lloc de treball, els veïns, els coneguts, les amistats. Incloïen normes de comportament que tenien en compte la jerarquia i l’edat. El civisme, tot i que també es refereix originàriament a la vida en societat, va més enllà d'un protocol d'educació, necessàriament ha d'anar mes enllà, perquè la paraula vol incloure valors ètics. Per això, les ordenances de civisme, que tenen un gran espai reservat al manteniment del mobiliari urbà, el paisatge o la neteja, sovint inclouen també serveis de mediació entre veïns per resoldre conflictes de manera pacífica. No obstant, hi ha un component més, un valor, un plus que cal afegir a l’educació, les bones maneres, la pulcritud i el respecte per l’entorn. I aquest valor és el compromís amb la comunitat. La Mari Zapater, periodista, investigadora costumista, activista cultural, filla i veïna de Fraga va rebre fa un dies el Premi d'Actuació Cívica que atorga la Fundació Lluís Carulla. Aquesta distinció es reserva per al reconeixement a aquelles persones que han dedicat hores de la seva vida a treballar al servei de la identitat nacional des de diversos àmbits com l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’art, la ciència, la cultura popular, la música, el teatre, l’economia, el dret i altres. Es reserva per a les persones que, més enllà de les bones maneres, més enllà del comportament exquisit i educat, s’han bolcat en la comunitat i li han volgut oferir temps i esforços per ser, tots, una mica millors. Quan era petita, sentia a la Mari Zapater a la ràdio, i recordo moments importants per a mi, com el dia que vaig guanyar un conte en no sé quin carai de concurs. Em va semblar el millor conte del món, com si fos una de les monedes que em deixava el ratolinet a canvi d'una dent, que sempre lluïen més que la resta. Ensenyava a través de la ràdio, amb entrevistes, amb naturalitat, sense predicaments, quines eren les paraules que a Fraga s’havien perdut pel camí. Encara treballa, ara, ja fa temps, en la revista Fogaril i Calaixera, dedicada a coses de Fraga, perquè no pot ser d'una altra manera. Aquest valor, aquest plus de dedicació a la comunitat pot ser còmode, divertit i, fins i tot, econòmic, com el cotxe cívic. Paga la pena posar en valor aquesta paraula, civisme, abans que no quedi reduïda a no embrutar els carrers.