Passa al contingut principal

Civisme

Hi ha un cotxe cívic que va nàixer per ser còmode, divertit i econòmic fa una pila d'anys, i encara es manté al mercat. Hi ha ordenances municipals a molts pobles i ciutats que fan referència al civisme. Hi ha, fins i tot, un Observatori de Civisme. També hi ha algun think tank - que és com s’anomenen els grups institucionalitzats que pensen i volen influir socialment i política – dedicat al civisme. La urbanitat, aquella paraula que havia acompanyat l’etapa escolar durant anys, se centrava principalment en el comportament amb els nuclis de relació: la família, el lloc de treball, els veïns, els coneguts, les amistats. Incloïen normes de comportament que tenien en compte la jerarquia i l’edat. El civisme, tot i que també es refereix originàriament a la vida en societat, va més enllà d'un protocol d'educació, necessàriament ha d'anar mes enllà, perquè la paraula vol incloure valors ètics. Per això, les ordenances de civisme, que tenen un gran espai reservat al manteniment del mobiliari urbà, el paisatge o la neteja, sovint inclouen també serveis de mediació entre veïns per resoldre conflictes de manera pacífica. No obstant, hi ha un component més, un valor, un plus que cal afegir a l’educació, les bones maneres, la pulcritud i el respecte per l’entorn. I aquest valor és el compromís amb la comunitat. La Mari Zapater, periodista, investigadora costumista, activista cultural, filla i veïna de Fraga va rebre fa un dies el Premi d'Actuació Cívica que atorga la Fundació Lluís Carulla. Aquesta distinció es reserva per al reconeixement a aquelles persones que han dedicat hores de la seva vida a treballar al servei de la identitat nacional des de diversos àmbits com l’ensenyament, els mitjans de comunicació, l’art, la ciència, la cultura popular, la música, el teatre, l’economia, el dret i altres. Es reserva per a les persones que, més enllà de les bones maneres, més enllà del comportament exquisit i educat, s’han bolcat en la comunitat i li han volgut oferir temps i esforços per ser, tots, una mica millors. Quan era petita, sentia a la Mari Zapater a la ràdio, i recordo moments importants per a mi, com el dia que vaig guanyar un conte en no sé quin carai de concurs. Em va semblar el millor conte del món, com si fos una de les monedes que em deixava el ratolinet a canvi d'una dent, que sempre lluïen més que la resta. Ensenyava a través de la ràdio, amb entrevistes, amb naturalitat, sense predicaments, quines eren les paraules que a Fraga s’havien perdut pel camí. Encara treballa, ara, ja fa temps, en la revista Fogaril i Calaixera, dedicada a coses de Fraga, perquè no pot ser d'una altra manera. Aquest valor, aquest plus de dedicació a la comunitat pot ser còmode, divertit i, fins i tot, econòmic, com el cotxe cívic. Paga la pena posar en valor aquesta paraula, civisme, abans que no quedi reduïda a no embrutar els carrers.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...