Elecció racional

Adam Smith, escocès, pensador, reconegut per l’obra escrita a l’entorn de economia política, va reflexionar sobre el comportament humà fa un quant temps, cap al segle divuit. Li interessava, sobretot, com traduir el comportament individual en benestar col·lectiu. I se li va ocorre que no sopem gràcies a la bona voluntat del flequer, del carnisser i del cerveser, sinó perquè aquests es preocupen de satisfer els seus interessos. No mengem perquè tenen sentiments humanitaris, sinó perquè són egoistes i cerquen avantatges. Tot i això, per molt egoistes que siguem, tots som capaços en algun moment de commoure'ns per la felicitat d'un altre, encara que només sigui per contemplar-la, o de sentir compassió o llàstima. Va escriure que ens mouen un parell de raons per actuar: la cerca de l’interès propi i la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Ambdues raons poden donar lloc a un benestar col·lectiu – també a un desastre de grans dimensions, caldria afegir. I és en l’aspecte moral, el que potser més li interessa a Smith, on fa aparèixer la figura de l’espectador, aquella veueta interior, més o menys dèspota, més o menys indulgent, que tots carreguem, i que ens ajuda a saber quan ho fem bé i quan no, quan ens comportem dignament i quan no, en una mena d'ètica dinàmica, no estàtica, perquè la vida també ho és. Aquesta segona part no va triomfar gaire, i el mecanisme de l’equilibri de mercat, que va ser la innovació més important de Smith, també va ser el que va fer-lo passar a la història del pensament. I es va oblidar que ell va restringir a les qüestions econòmiques aquesta maniobra, diguem-ne natural, que transforma les decisions egoistes en benestar col·lectiu. El pobre Smith, preocupat com estava pel comportament ètic i la felicitat humana, va ser rellegit, i alguns van creure que havien trobat la pedra filosofal que tot ho transforma en or, i d'altres van menysprear profundament la seva tasca, sovint sense conèixer-la. És un bon principi el de Smith, el del comportament egoista que es transforma en un benefici col·lectiu, si més no com a punt de reflexió. Llàstima que, aplicat a d'altres àmbits, no funcioni. I és que, quan sortim de l’àmbit estricte del mercat, si apliquem la racionalitat individual i aïllem la situació a què ens enfrontem de tot el context que l’envolta, és molt probable que la suma de decisions ens aboqui a un desastre col•lectiu. Malgrat que tots sapiguem que la cooperació hagués estat beneficiosa per a les parts. És el dilema del presoner, a hores d'ara ja se n'ha escrit molt d'aquest dilema que plana sobre el nostre país. La solució, tanmateix, la coneixem tots: cooperació sense cartes amagades, no sigui que, al final, qui guanyi sigui el carceller.