Adam Smith, escocès, pensador, reconegut per l’obra escrita a l’entorn de economia política, va reflexionar sobre el comportament humà fa un quant temps, cap al segle divuit.
Li interessava, sobretot, com traduir el comportament individual en benestar col·lectiu. I se li va ocorre que no sopem gràcies a la bona voluntat del flequer, del carnisser i del cerveser, sinó perquè aquests es preocupen de satisfer els seus interessos. No mengem perquè tenen sentiments humanitaris, sinó perquè són egoistes i cerquen avantatges.
Tot i això, per molt egoistes que siguem, tots som capaços en algun moment de commoure'ns per la felicitat d'un altre, encara que només sigui per contemplar-la, o de sentir compassió o llàstima. Va escriure que ens mouen un parell de raons per actuar: la cerca de l’interès propi i la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Ambdues raons poden donar lloc a un benestar col·lectiu – també a un desastre de grans dimensions, caldria afegir. I és en l’aspecte moral, el que potser més li interessa a Smith, on fa aparèixer la figura de l’espectador, aquella veueta interior, més o menys dèspota, més o menys indulgent, que tots carreguem, i que ens ajuda a saber quan ho fem bé i quan no, quan ens comportem dignament i quan no, en una mena d'ètica dinàmica, no estàtica, perquè la vida també ho és.
Aquesta segona part no va triomfar gaire, i el mecanisme de l’equilibri de mercat, que va ser la innovació més important de Smith, també va ser el que va fer-lo passar a la història del pensament. I es va oblidar que ell va restringir a les qüestions econòmiques aquesta maniobra, diguem-ne natural, que transforma les decisions egoistes en benestar col·lectiu.
El pobre Smith, preocupat com estava pel comportament ètic i la felicitat humana, va ser rellegit, i alguns van creure que havien trobat la pedra filosofal que tot ho transforma en or, i d'altres van menysprear profundament la seva tasca, sovint sense conèixer-la.
És un bon principi el de Smith, el del comportament egoista que es transforma en un benefici col·lectiu, si més no com a punt de reflexió. Llàstima que, aplicat a d'altres àmbits, no funcioni.
I és que, quan sortim de l’àmbit estricte del mercat, si apliquem la racionalitat individual i aïllem la situació a què ens enfrontem de tot el context que l’envolta, és molt probable que la suma de decisions ens aboqui a un desastre col•lectiu. Malgrat que tots sapiguem que la cooperació hagués estat beneficiosa per a les parts. És el dilema del presoner, a hores d'ara ja se n'ha escrit molt d'aquest dilema que plana sobre el nostre país. La solució, tanmateix, la coneixem tots: cooperació sense cartes amagades, no sigui que, al final, qui guanyi sigui el carceller.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada