Passa al contingut principal

Persones curioses

Seure en una terrassa del passeig de Gràcia de Barcelona és com assistir a un espectacle de passarel·la. Durant tot el dia passen persones amunt i avall, vestits de vint-i-un botó, estrafolaris, de feina, de qualsevol manera, amb bosses, sense bosses, amb mòbil, amb ulleres, amb gos, amb carretó. No hi ha vint minuts de descans en la desfilada. Seure cada dia en la mateixa terrassa permet conèixer i reconèixer alguns personatges fidels del passeig. En pocs dies, es pot passar de veure gent anònima a trobar cares familiars. En poques setmanes, si l'observador és expert i perseverant, es pot arribar a esbrinar les manies d'alguns i les virtuts d'altres. Recordo un dels personatges que més em van cridar l'atenció fa uns anys. Tot va començar un matí que feia fred, i no s'havien estès tant les estufes exteriors. En la meva terrassa, només hi havia una taula que tingués ombrel·la amb estufa, i els meus acompanyants i jo vam demanar de seure-hi. El cambrer, molt amable, ens va dir que no podia ser, perquè l'estufa pertanyia a un client. A un client? Vam replicar, amb més sorpresa que incredulitat. Fins llavors no ens n'havíem adonat, perquè freqüentàvem aquell indret des de l'estiu, i no havíem tingut ocasió ni necessitat de trobar escalfor: n'hi havia prou amb el sol! A partir d'aquell dia, ens vam endinsar en el món d'aquell client amo de l’estufa. El vam veure negociar, atendre, escriure i petar la xerrada amb uns i altres, com si tingués l'oficina al carrer. D'alguna manera, així era. Ens vam imaginar que era això o allò altre, que si tenia negocis tèrbols o era un enamorat del passeig. Hi havia mil i una històries amagades en aquell senyor que un dia va decidir comprar una estufa per reservar una taula en una terrassa del passeig més car de Barcelona. Fa poc, em vaig assabentar que havia mort, sol i arruïnat. Ser el millor, ser el més barat o ser diferent. Diuen que, per a una empresa, només hi ha aquestes tres formes de competir, sigui quin sigui el mercat, i sigui quin sigui el sector. Si és així per a les empreses, què deu ser per a les persones, que, d’alguna manera, també hem de competir? En el món laboral, probablement es pot fer una translació de les tres fórmules: ser el més fiable, ser el que menys cobra o ser creatiu. Tothom té el seu lloc, esclar, d'això es tracta, encara que no tots els llocs serveixin per a tothom. I en el món personal, quines fórmules deu haver-hi? En la família, en el cercle d’amistats, en les hores d'esbarjo? El meu personatge era, de ben segur, diferent. Va guanyar molt, i, quan va perdre, es va perdre del tot. Llàstima.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Per sucar-hi pa

Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...

Trampa

Els anys que en comptes de crisi hi havia misèria, les dones van inventar la trampa, un record d’infantesa que sobreviu en algunes taules – a la meva, sense anar més lluny. La truita amb trampa va ser un enginy per allargar les menges elementals quan eren escasses. N’hauria de dir cuina creativa d’allò que feien les nostres jaies – o padrines – però ara la creativitat sembla un espai reservat a l’abundància, el glamur i la projecció mediàtica, per això pareix més idoni anomenar-la cuina de subsistència. Es baten ous i s’hi afegeix farina fins a formar una pasta suau sense grumolls, després una mica de julivert picat i alls tendres, si es vol. En una paella, es cou la mescla en forma rodona. Després, es talla a triangles o a daus i es col·loca a la cassola per allargar el tall, de peix o de carn, amb suc. Els ous de la truita es poden canviar per aigua quan la cosa està més que magra. També hi ha versions amb molla de pa remullada amb llet en comptes de farina. He de dir que l’abadej...