Seure en una terrassa del passeig de Gràcia de Barcelona és com assistir a un espectacle de passarel·la. Durant tot el dia passen persones amunt i avall, vestits de vint-i-un botó, estrafolaris, de feina, de qualsevol manera, amb bosses, sense bosses, amb mòbil, amb ulleres, amb gos, amb carretó. No hi ha vint minuts de descans en la desfilada.
Seure cada dia en la mateixa terrassa permet conèixer i reconèixer alguns personatges fidels del passeig. En pocs dies, es pot passar de veure gent anònima a trobar cares familiars. En poques setmanes, si l'observador és expert i perseverant, es pot arribar a esbrinar les manies d'alguns i les virtuts d'altres.
Recordo un dels personatges que més em van cridar l'atenció fa uns anys. Tot va començar un matí que feia fred, i no s'havien estès tant les estufes exteriors. En la meva terrassa, només hi havia una taula que tingués ombrel·la amb estufa, i els meus acompanyants i jo vam demanar de seure-hi. El cambrer, molt amable, ens va dir que no podia ser, perquè l'estufa pertanyia a un client. A un client? Vam replicar, amb més sorpresa que incredulitat.
Fins llavors no ens n'havíem adonat, perquè freqüentàvem aquell indret des de l'estiu, i no havíem tingut ocasió ni necessitat de trobar escalfor: n'hi havia prou amb el sol!
A partir d'aquell dia, ens vam endinsar en el món d'aquell client amo de l’estufa. El vam veure negociar, atendre, escriure i petar la xerrada amb uns i altres, com si tingués l'oficina al carrer. D'alguna manera, així era. Ens vam imaginar que era això o allò altre, que si tenia negocis tèrbols o era un enamorat del passeig. Hi havia mil i una històries amagades en aquell senyor que un dia va decidir comprar una estufa per reservar una taula en una terrassa del passeig més car de Barcelona. Fa poc, em vaig assabentar que havia mort, sol i arruïnat.
Ser el millor, ser el més barat o ser diferent. Diuen que, per a una empresa, només hi ha aquestes tres formes de competir, sigui quin sigui el mercat, i sigui quin sigui el sector.
Si és així per a les empreses, què deu ser per a les persones, que, d’alguna manera, també hem de competir?
En el món laboral, probablement es pot fer una translació de les tres fórmules: ser el més fiable, ser el que menys cobra o ser creatiu. Tothom té el seu lloc, esclar, d'això es tracta, encara que no tots els llocs serveixin per a tothom.
I en el món personal, quines fórmules deu haver-hi? En la família, en el cercle d’amistats, en les hores d'esbarjo?
El meu personatge era, de ben segur, diferent. Va guanyar molt, i, quan va perdre, es va perdre del tot. Llàstima.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada