L’any 1975, el primer lloc a les llistes de les cançons més escoltades es va repartir entre Hi Jack de Barrabàs, Actitudes de Roberto Carlos, Neñina de Pepe Domingo Castaño, Quédate de Miguel Gallardo, I can help de Billy Swan, You're The First, The Last, My Everything de Barry White – revifada després gràcies a una sèrie de televisió – El bimbó de Georgie Dann – uf -, Ven otra vez de Toni Artis – després cantaria en valencià! – Caballo negro de Manolo Sanlúcar, Y te vas de José Luis Perales – que s’ha arribat a incorporar en les expressions de cada dia – Melina de Camilo Sesto – que podria ser rei segons El correo gallego, i només la fortuna o la sort ho ha impedit, la mateixa fortuna o sort que ha fet que el successor es digui Felip – Paloma blanca de George Baker Selection, Saca el güisqui Cheli de Desmadre 75, Feelings de Morris Albert – després va protagonitzar un anunci on rivalitzaven les dues grans de la cola – El solitario de Nubes grises, The Hustle de Van McCoy, One Of These Nights de The Eagles – els que mantenen un dels rècords més importants en supervivència del rumor amb Hotel California – Secretaria de Mocedades, Amor amor de Lolita, Vete, vete, de Daniel Velázquez, i Que no soy yo de Joan Baptista Humet.
Les acabo de sentir totes, i Youtube m’ha transportat a uns anys, altres anys, quan la música eren sobretot la ràdio i la televisió.
L’any 1975 Rafaella Carrá va presentar Rumore, que també es pot traduir com a sorolls, perquè els rumors són això, sorolls, remors, una de les formes més antigues de comunicació.
L’any 1975, els rumors més inquietants tractaven de la malaltia del generalíssim – aquell senyor que deia que no es dedicava a la política i que havia donat vida a l’home del sac en forma d’El Lute.
L’any 1975 es va acabar una etapa en què el rumor es volia prohibir a la manera en què ho fan les dictadures: amb una comunicació única i verdadera, i mà dura als que escriuen al marge.
Encara ara s’aplica la mateixa fórmula en altres dictadures, perquè la informació és la sublevació més perillosa. Per això, de tant en tant, algú disfressat de demòcrata es treu la màscara sense voler i apunta cap al control del rumor, cap a la censura del safareig amb l’objectiu de salvar la població del soroll, com li ha passat fa unes setmanes al ministre de l’Interior espanyol, que apunta maneres.
El rumor és inevitable, per bé o per mal, i es propaga sempre que troba orelles i boques que volen fer-ho. És una forma consensuada de comunicació que troba sempre una via per on escampar-se.
Rumore no va ser número 1 en la llista de les principals cançons, i fins al 1982 la Carra no va aconseguir aquest lloc, però el soroll, el rumor, no necessiten llistes, sempre hi són.
Els totalitarismes controlen la informació, i la salut democràtica necessita que el rumor tingui via lliure, perquè només així hi haurà possibilitat de més transparència.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada