Les coses de la Susanna Barquín

Al voltant del portàtil cauen mosquits atontats després de volar una estona prop del llum, tan a prop que no es cremen de casualitat. Tinc un tovalló humit a la vora, i els remato quan tot just aterren a la taula. És un exercici de gran activitat mental, perquè he de mirar la pantalla i guaitar si algun insecte rellisca idiotitzat per recollir-lo amb el tovalló. Em molesta deixar una paraula a mitges, i pitjo ràpid les tecles, per no perdre pistonada en aquest joc solitari. Al vidre de la porta exterior, s’amunteguen més i més mosquits frustrats perquè no aconsegueixen arribar al llum, i penso que ja és ben cert allò del cervell de mosquit, petit petit, perquè no saben que si hi arribessin moririen abans encara. Tal vegada, penso, si parlessin em dirien que, almenys, han pogut aconseguir el seu objectiu, i que volen ser com aquella estrella que més brilla i no li importa si serà per poc temps, perquè se sent cofoia de la lluentor que fa, i per res del món canviaria el destí per un altr...

Mama, ets corrupta? m’espetega de cop i volta la meva filla, i em deixa en blanc. Com dius? Miro de guanyar temps mentre el cervell es reordena. S’ha esquinçat - el cervell, esclar -, esparracat amb la pregunta adolescent, directa, sense giravoltes ni diplomàcies, i m’ha agafat fora de joc. És diumenge. Tot just hem acabat de dinar, i em preparo per fer el cafè fora, al porxo, i dedicar una estona al meu entreteniment preferit, veure com creix l’herba, quan la veu de la meva filla ha interromput el procés i s’ha produït el sotrac. Que si tu ets corrupta. Què dius ara? Per què em preguntes això? No sé, mama, respon, és per fer-me a la idea de com em sentiria si sortissis a la tele acusada de corrupció. Vine, li dic, amb l’esperança que, si més no, podré prendre el cafè. Escolta, nosaltres no som corruptes, no podem ser-ho. Nosaltres treballem, ho entens? Treballem a vegades massa, més del que voldríeu, perquè pugueu tenir més oportunitats, i sempre complim les normes, ho entens? És impo...