Mama, ets corrupta? m’espetega de cop i volta la meva filla, i em deixa en blanc. Com dius? Miro de guanyar temps mentre el cervell es reordena. S’ha esquinçat - el cervell, esclar -, esparracat amb la pregunta adolescent, directa, sense giravoltes ni diplomàcies, i m’ha agafat fora de joc.
És diumenge. Tot just hem acabat de dinar, i em preparo per fer el cafè fora, al porxo, i dedicar una estona al meu entreteniment preferit, veure com creix l’herba, quan la veu de la meva filla ha interromput el procés i s’ha produït el sotrac.
Que si tu ets corrupta. Què dius ara? Per què em preguntes això? No sé, mama, respon, és per fer-me a la idea de com em sentiria si sortissis a la tele acusada de corrupció.
Vine, li dic, amb l’esperança que, si més no, podré prendre el cafè. Escolta, nosaltres no som corruptes, no podem ser-ho. Nosaltres treballem, ho entens? Treballem a vegades massa, més del que voldríeu, perquè pugueu tenir més oportunitats, i sempre complim les normes, ho entens? És important complir les normes, perquè per això són normes, per complir-les. Ok, mama, i si no ens agraden? Doncs mirem de canviar-les, però de mentre, les complim, ho entens? Ok (llegiu oc, no o key). I se’n va, per sort, perquè li podia haver agafat per mirar de canviar algunes regles de casa, i ara no tinc ganes de discutir.
Se’n va a jeure i a llegir l’enèsim llibre de l’estiu, i mira que té prohibit dedicar tantes hores a la lectura! No hi ha res com posar límits, penso, perquè un fill vulgui passar-hi per sobre. I jo, ara sí, puc acabar el cafè, menys tranquil·la que de costum.
Esperava veure els dies com un tràmit fins al setembre, i m’he trobat amb un Raskolnikov ara envellit, amb 84 anys, i encara amb unes ganes terribles de ser castigat per un crim que, ben mirat, no pot es pot assemellar ni de bon tros al que va cometre el personatge de Dostoievski. Però sí l’actitud. Esbrino una semblança en el reclam, en l’exigència de mortificació pública en aquesta imatge d’heroi nacional caigut que, per culpa d’un matís, ha passat de l’altar a la misèria.
Un matís, sí, perquè tan sols un matís separa el bé i el mal, i per això, quan som honestos, en la solitud, tenim la certesa que no sempre som tan grans com volem fer creure, ni sempre som tan dignes, ni tan valents.
Finalment humans, quan ens exigim una heroïcitat èpica correm el risc d’acabar els dies en una Sibèria interior, i demanar més i més càstigs perquè el gran jutge que viu dins nostre ens absolgui d’una vegada, perquè ni la confessió pública ha servit d’alleujament.
Això és el que veig en el Raskolnikov renascut i envellit. Un home extraordinari que va ser capaç de grandeses i de misèries. Home, humà, a la fi.
M’aixeco de la cadira i vaig a veure a la meva filla. Vols un gelat? I l’abraço. Però com que això no és una pel·lícula, la petita adolescent es queixa, que la deixi estar.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada