Cervell de mosquit

Al voltant del portàtil cauen mosquits atontats després de volar una estona prop del llum, tan a prop que no es cremen de casualitat. Tinc un tovalló humit a la vora, i els remato quan tot just aterren a la taula. És un exercici de gran activitat mental, perquè he de mirar la pantalla i guaitar si algun insecte rellisca idiotitzat per recollir-lo amb el tovalló. Em molesta deixar una paraula a mitges, i pitjo ràpid les tecles, per no perdre pistonada en aquest joc solitari. Al vidre de la porta exterior, s’amunteguen més i més mosquits frustrats perquè no aconsegueixen arribar al llum, i penso que ja és ben cert allò del cervell de mosquit, petit petit, perquè no saben que si hi arribessin moririen abans encara. Tal vegada, penso, si parlessin em dirien que, almenys, han pogut aconseguir el seu objectiu, i que volen ser com aquella estrella que més brilla i no li importa si serà per poc temps, perquè se sent cofoia de la lluentor que fa, i per res del món canviaria el destí per un altre més llarg i avorrit. El mes d’agost acaba, i els dies es fan mica en mica més curts. Una certa melangia s’encomana a l’esperit, que decau com la llum al capvespre, sense sorolls, potser amb un espetec de colors tanmateix silenciós. Les vacances, aquell plec de la vida ordenada d’hivern, han permès temps per al retrobament interior i la conversa amiga o coneguda, sempre presidida per l’emoció o el conflicte ètic, la decepció, la desconfiança i l’exigència als altres d’una exemplaritat que potser no seríem capaços d’assumir en pell pròpia. He tingut temps d’escoltar amb atenció exabruptes contra la classe política - com si això fos un sistema feudal o de castes - de persones que han pagat més d’un servei sense factura, o han aconseguit una subvenció o un subsidi estirant la legislació com si fos un blandiblú. Sé que no hi ha vides exemplars, que això són contes de fades, i que l’ètica no és un estadi beatífic on s’arribi amb xerrameca, sinó un camí farcit de conflictes permanents. Sé també que si alguna cosa defineix el camí de la virtut és el dubte constant, i que els errors i les incoherències conviuen amb els moments de grandesa. La tardor serà tensa, ho sé perquè l’estiu s’ha omplert de senyals sense encriptar, i hi haurà oportunitats per posar a prova la fermesa i la determinació dels molts que volem ser d’alguna manera partícips del futur col·lectiu. Tal vegada tinguem cervell de mosquit, i no sapiguem que aconseguir l’objectiu ens permetrà brillar més, potser més i tot, a canvi d’alguna penyora. O tal vegada només siguem humans, capaços de dubtar i, tanmateix, sense messianismes ni líders il·luminats, prendre la decisió de tancar les oïdes al soroll exterior i mantenir-nos en el camí de la virtut, en la defensa de la veu pròpia, la que no es pot silenciar.