Passa al contingut principal

Cervell de mosquit

Al voltant del portàtil cauen mosquits atontats després de volar una estona prop del llum, tan a prop que no es cremen de casualitat. Tinc un tovalló humit a la vora, i els remato quan tot just aterren a la taula. És un exercici de gran activitat mental, perquè he de mirar la pantalla i guaitar si algun insecte rellisca idiotitzat per recollir-lo amb el tovalló. Em molesta deixar una paraula a mitges, i pitjo ràpid les tecles, per no perdre pistonada en aquest joc solitari. Al vidre de la porta exterior, s’amunteguen més i més mosquits frustrats perquè no aconsegueixen arribar al llum, i penso que ja és ben cert allò del cervell de mosquit, petit petit, perquè no saben que si hi arribessin moririen abans encara. Tal vegada, penso, si parlessin em dirien que, almenys, han pogut aconseguir el seu objectiu, i que volen ser com aquella estrella que més brilla i no li importa si serà per poc temps, perquè se sent cofoia de la lluentor que fa, i per res del món canviaria el destí per un altre més llarg i avorrit. El mes d’agost acaba, i els dies es fan mica en mica més curts. Una certa melangia s’encomana a l’esperit, que decau com la llum al capvespre, sense sorolls, potser amb un espetec de colors tanmateix silenciós. Les vacances, aquell plec de la vida ordenada d’hivern, han permès temps per al retrobament interior i la conversa amiga o coneguda, sempre presidida per l’emoció o el conflicte ètic, la decepció, la desconfiança i l’exigència als altres d’una exemplaritat que potser no seríem capaços d’assumir en pell pròpia. He tingut temps d’escoltar amb atenció exabruptes contra la classe política - com si això fos un sistema feudal o de castes - de persones que han pagat més d’un servei sense factura, o han aconseguit una subvenció o un subsidi estirant la legislació com si fos un blandiblú. Sé que no hi ha vides exemplars, que això són contes de fades, i que l’ètica no és un estadi beatífic on s’arribi amb xerrameca, sinó un camí farcit de conflictes permanents. Sé també que si alguna cosa defineix el camí de la virtut és el dubte constant, i que els errors i les incoherències conviuen amb els moments de grandesa. La tardor serà tensa, ho sé perquè l’estiu s’ha omplert de senyals sense encriptar, i hi haurà oportunitats per posar a prova la fermesa i la determinació dels molts que volem ser d’alguna manera partícips del futur col·lectiu. Tal vegada tinguem cervell de mosquit, i no sapiguem que aconseguir l’objectiu ens permetrà brillar més, potser més i tot, a canvi d’alguna penyora. O tal vegada només siguem humans, capaços de dubtar i, tanmateix, sense messianismes ni líders il·luminats, prendre la decisió de tancar les oïdes al soroll exterior i mantenir-nos en el camí de la virtut, en la defensa de la veu pròpia, la que no es pot silenciar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...