He sentit i he llegit sobre les declaracions de la presidenta del Cercle d'Empresaris, he notat la salivera que ha caigut de la boca de més d'un, he llegit com es va voler explicar, i com va assumir que ha estat víctima d'ella mateixa.
Mònica de Oriol diu que va voler denunciar en primera persona una situació generalitzada, i és que les dones entre 25 i 45 anys són potencialment mares i, per tant, potencialment usuàries de baixa maternal i, per tant, potencialment conciliadores de la vida familiar i laboral.
He mirat de sentir el que deia i no el que diuen els que ràpidament denuncien discriminacions quan algú surt del guió oficial, i m'he mirat a mi mateixa i a les dones del meu entorn.
Ja he passat dels 45 anys, així que no hi ha perill, ja no sóc al sac de les que poden tenir problemes de mocs o d'alletament. Ara formo part de la munió de persones que no són aptes perquè són massa grans, o això diuen. Per fortuna, he pogut veure com creixen les meves filles sense renunciar a res, això sí, m'he fet malabarista. M'he permès tenir més d'un objectiu de vida, i els he pogut aconseguir, així que em sento satisfeta.
He de dir que conservo en la memòria una entrevista de feina, de fa 25 anys més o menys. Recordo que l'entrevistador va col·locar el meu historial en una pila determinada, al costat d'una altra pila, mentre em deia ja li trucarem. Em va poder la curiositat, i li vaig preguntar quin tipus de pila m’havia tocat. L’entrevistador em va confessar que em contractaria per moltes raons, però que una dona de la meva edat es quedaria embarassada de seguida, i no li interessava. Va ser un dels primers cubells de realitat que em van tirar a sobre. Em vaig sentir impotent, sí.
Al meu voltant, altres dones fan mans i mànigues per a arribar a casa a l'hora del sopar, i segur que no aconseguiran mai la medalla a la millor mare. Senten com les seves mares, o les sogres – pitjor! – deixen anar comentaris sobre els nets. Si estan massa prims, massa ploraners, massa grassos o massa juganers és que troben a faltar la mare. I elles, mares treballadores que fan malabars, s'han d'empassar que les seves mares, o les seves sogres – pitjor! – les facin sentir culpables per no anar al parc cada tarda.
Quan els nens tenen mocs, un xarop i cap a col·legi. Quan tenen dècimes, un antitèrmic, i cap al col·legi. Quan el nen ja diu prou i es posa amb febre o amb una infecció de cavall, la feina es fa des de casa, i es parla per telèfon mentre s'escalfa la sopa, i entre tecla i tecla, la mare fa un petó al nen malalt.
Crec que la Mónica de Oriol volia denunciar aquest tipus de vida, almenys això espero, perquè estic convençuda que des del seu lloc n'ha vist de tots els colors.
A l'altra banda, les crítiques són un munt d'hipocresia farcides de paraules buides. Conciliar no és fàcil quan una dona accedeix a un lloc de treball de responsabilitat, i aquesta qüestió s'ha de tractar amb més seriositat.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada