Lavabos nous

Arribo a l'estació de Sants des de Lleida. Són quarts de quatre, i he passat el matí entretinguda en afers diferents, però cap d'ells ha inclòs una visita al lavabo. Així que miro l'hora, faig càlculs i decideixo que el més pràctic és anar al lavabo a l'estació. Els coneixia molt bé, però feia mesos que no hi anava, i no esperava trobar cap sorpresa més enllà de l'habitual munt de papers eixugar mans fora de lloc, paper higiènic absent, algun vàter que raja aigua sense control i tolls al terra. Per això, l'impacte de trobar un dispensador de tiquets d'accés als lavabos va ser més important. Em vaig posar a la cua, i vaig veure com una senyora obria la bossa i treia el moneder. El primer que em va venir al cap va ser la imatge de les senyores assegudes al tocador femení, amb un parell o tres de rotllos de paper higiènic a la vora i una bossa lligada a la cintura. Si volies paper, havies de pagar, i mira que eren ben austeres! Preguntaven si en volies senzill o doble, i tu et senties, es miri com es miri, agredida en allò més íntim. Això era al principi, després ja t'acostumaves a demanar doble de paper, que eren quatre ratlles, i no dos, com el senzill, independentment de si la funció era més ràpida i lleugera. Ja buscava la senyora, indefectiblement grossa i asseguda al meu imaginari, quan vaig caure que la del davant treia una moneda i la ficava en una ranura. Vaig obrir la bossa i vaig treure el moneder. Vaig llegir les instruccions enganxades a la màquina dispensadora d'accés, i vaig buscar una moneda de 50 cèntims, tot i que ja m'advertien que es tornava canvi. No sabia què passaria després, si la màquina escopiria dues ratlles de paper higiènic o hauria de mirar si hi havia opció de triar doble ració. Finalment, va sortir un paper amb codi de barres, logotip de l'empresa, i import en forma de val de descompte en botigues adherides. Les barres d'accés es van relaxar i em van permetre entrar. Tot just abans de la porta del lavabo, vaig veure una publicitat que explicava que es tractava d'un sistema d'higiene de primer nivell. Les rajoles, de color verd herba, volien reflectir, imagino, frescor, que sembla sinònim de neteja, que també hi era. Només entrar al cubiculum individual, vaig constatar que hi havia paper higiènic a dojo. Tampoc no calia pitjar cap botó ni tirar cap cadena per fer rajar l'aigua, només acostant la mà a un sensor, el mecanisme es posava en marxa. A la sortida, sabó abundant, sensor per a l'aigua de l'aixeta i sensor per a escopir paper eixugar mans. Un mostrari que permet fins i tot que Jack Nicholson en el paper de Melvin a Millor impossible entri en uns serveis públics. Per sort, al terra hi havia massa gotes d’aigua que s’havien transformat en un xip xap que recordava on era. Sembla que fa uns mesos que funciona, i jo, que tinc fixació pels lavabos, encara vivia a la inòpia. No hi ha dret!