Les coses de la Susanna Barquín

És diumenge, i veig una altra vegada Pearl Harbor . Històries d'amor a banda, que sempre ajuden a fer relat, les seqüències més colpidores, en el meu cas, corresponen a la reunió del president Roosevelt amb els seus generals després de l'atac dels japonesos a la flota americana destacada a Hawaii. Roosevelt, disposat a plantar cara. Els generals, que li parlen de totes les conseqüències possibles i negatives de plantar cara. Un dels generals, finalment, pronuncia la frase definitiva, la que treu de polleguera el president: no es pot. Roosevelt, paralitzat de mig cos des dels 39 anys a causa de la poliomielitis, s'enfada, i, amb gran esforç, s'aixeca de la cadira. No em diguin mai més que no es pot, brama amb fermesa. Poc després, amb la pel·lícula acabada, la meva filla petita pateix una estona d'incontinència verbal. Primer em demana que li expliqui què és l'IVA. Ho intento. Un full en blanc, dic, val, per exemple, un euro. Si tu fas un dibuix, llavors ja no és...

Quan era petita, al col·legi ens ensenyaven que els humans es distingien de la resta d'animals perquè tenim memòria. A mi em costava entendre això, perquè es donava de bufetades amb la dita sobre la memòria d'elefant, i em va costar saber i assumir que, malgrat la cultura popular, els elefants no tenen records, sinó instint. Més tard, vaig descobrir que tot allò que es cou al cap té una estructura lingüística, és a dir, que pensem amb paraules, recordem amb paraules i ens expliquem amb paraules. Qui em va convèncer definitivament que el pensament és lingüístic, em va demanar que si mai tenia un pensament no lingüístic li digués, i va fer un ullet trapella que vaig entendre. La paradoxa consistia en el fet que si jo li explicava un pensament no lingüístic, automàticament passava a ser-ho. El llenguatge i la comunicació estan tan intrínsecament units que la comunicació anomenada no verbal necessita de les paraules per a ser interpretada. Un gest, una ganyota, un silenci, una pant...