Passa al contingut principal

Tossuderia

És diumenge, i veig una altra vegada Pearl Harbor. Històries d'amor a banda, que sempre ajuden a fer relat, les seqüències més colpidores, en el meu cas, corresponen a la reunió del president Roosevelt amb els seus generals després de l'atac dels japonesos a la flota americana destacada a Hawaii. Roosevelt, disposat a plantar cara. Els generals, que li parlen de totes les conseqüències possibles i negatives de plantar cara. Un dels generals, finalment, pronuncia la frase definitiva, la que treu de polleguera el president: no es pot. Roosevelt, paralitzat de mig cos des dels 39 anys a causa de la poliomielitis, s'enfada, i, amb gran esforç, s'aixeca de la cadira. No em diguin mai més que no es pot, brama amb fermesa. Poc després, amb la pel·lícula acabada, la meva filla petita pateix una estona d'incontinència verbal. Primer em demana que li expliqui què és l'IVA. Ho intento. Un full en blanc, dic, val, per exemple, un euro. Si tu fas un dibuix, llavors ja no és un full en blanc, és un dibuix. Si me'l vens, quant val? No sé, diu, molts diners, perquè és com si fos un quadre. Exacte, tu has fet que un full en blanc que val un euro ara valgui molts diners perquè ara és un dibuix. Ho entenc. D'acord, doncs això es diu afegir valor. I cada vegada que tu fas que una cosa tingui més valor, l'Estat et cobra uns diners. Això no ho entenc. Això no ho has d'entendre, això t'ho has de creure, li dic. Doncs això que et cobra l’Estat es diu IVA. Segueix la incontinència per altres vies, i arribem a tocar un tema punyent. M'explica que guanyar no és tan important. Carai, contesto, doncs a tu t'agrada guanyar, i a mi també. Si t'esforces i guanyes, et poses content. Si, si, diu, però no cal fer burla dels que no han guanyat. Ah, dic, això és una altra cosa. Per això dic, segueix, que guanyar no és tan important. Jo aprofito per ficar-hi la meva. Però si no han guanyat potser és que no s'han esforçat prou, o potser és que, per molt que s'esforcin, no són prou bons en el que volen guanyar. Sí, esclar, diu ella, perquè tots no som bons en tot. Sí, però sempre ens podem esforçar més. I arribem a un acord. L'èxit, deia Churchill, és aprendre a anar de fracàs en fracàs sense caure en la desesperació. Roosevelt i Churchill, dos personatges de la vida política occidental de mitjans del segle xx, eren dos grans tossuts. Entomaven els objectius amb fermesa i no deixaven que els obstacles els fessin defallir. Aprenien a guanyar amb cada pèrdua. Aquesta és la tossuderia que ens cal, la que ens fa créixer. No l'altra, la pròpia dels que s'encaparren a mantenir una opinió o una visió en contra de les evidències, i no rectifiquen perquè rectificar és, per a ells, sinònim de feblesa.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...