Quan era petita, al col·legi ens ensenyaven que els humans es distingien de la resta d'animals perquè tenim memòria. A mi em costava entendre això, perquè es donava de bufetades amb la dita sobre la memòria d'elefant, i em va costar saber i assumir que, malgrat la cultura popular, els elefants no tenen records, sinó instint.
Més tard, vaig descobrir que tot allò que es cou al cap té una estructura lingüística, és a dir, que pensem amb paraules, recordem amb paraules i ens expliquem amb paraules.
Qui em va convèncer definitivament que el pensament és lingüístic, em va demanar que si mai tenia un pensament no lingüístic li digués, i va fer un ullet trapella que vaig entendre. La paradoxa consistia en el fet que si jo li explicava un pensament no lingüístic, automàticament passava a ser-ho.
El llenguatge i la comunicació estan tan intrínsecament units que la comunicació anomenada no verbal necessita de les paraules per a ser interpretada. Un gest, una ganyota, un silenci, una pantalla, tot és comunicació.
Som humans i tenim memòria, és cert, com també és cert que estem obligats a comunicar-nos. Tant si volem com si no, les nostres actuacions i les no actuacions, les paraules i les no paraules comuniquen alguna cosa als altres.
Si tu no comuniques, altres ho faran per tu. Aquesta màxima té múltiples impactes, i n'hi ha dos que m'agraden especialment. La primera: si calles, altres interpretaran el teu silenci. La segona: si no parles el primer, estaràs obligat a defensar-te. Justament això és el que li va passar a la memòria d'elefant, que em va costar de desterrar del cap precisament perquè la primera comunicació va ser que en tenia i molta.
Humans i, per tant, obligats a comunicar, m'atreveixo a proposar que, a més de prendre la iniciativa, ens expliquem cada vegada millor. Per a fer-ho, hem de tenir en compte el procés cognitiu, és a dir, de quina manera aprenem les coses, sigui quina sigui l'edat que tinguem.
Ens ajudarà saber que passem del concret a l'abstracte, i no a l'inrevés. Primer el cotxe, després la velocitat. Primer el petó o la carícia, després l'amor. Primer el plat de sopa, després la nutrició. Si algú pensa que això és una obvietat, el convido a passar per qualsevol col·legi, per comprovar com els alumnes d'ESO assisteixen a classes on els arguments van de l'abstracte al concret, de pas, amb aquests exemples gràfics entendran alguna de les raons per les quals els nois i les noies es despisten.
Per resumir. Comunicar no és important, és obligatori. Comunicar primer i amb coses concretes per a passar després a conceptes o abstraccions ens ajudarà a comunicar millor.
Un altre pilar de la comunicació és la coherència, perquè s'agafa primer un mentider que un coix, com diu la dita. Si no tenim memòria d'elefant, serà millor que siguem sincers, que és la millor fórmula per no perdre la confiança dels que escolten.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada