Quan era petita, al col·legi ens ensenyaven que els humans es distingien de la resta d'animals perquè tenim memòria. A mi em costava entendre això, perquè es donava de bufetades amb la dita sobre la memòria d'elefant, i em va costar saber i assumir que, malgrat la cultura popular, els elefants no tenen records, sinó instint.
Més tard, vaig descobrir que tot allò que es cou al cap té una estructura lingüística, és a dir, que pensem amb paraules, recordem amb paraules i ens expliquem amb paraules.
Qui em va convèncer definitivament que el pensament és lingüístic, em va demanar que si mai tenia un pensament no lingüístic li digués, i va fer un ullet trapella que vaig entendre. La paradoxa consistia en el fet que si jo li explicava un pensament no lingüístic, automàticament passava a ser-ho.
El llenguatge i la comunicació estan tan intrínsecament units que la comunicació anomenada no verbal necessita de les paraules per a ser interpretada. Un gest, una ganyota, un silenci, una pantalla, tot és comunicació.
Som humans i tenim memòria, és cert, com també és cert que estem obligats a comunicar-nos. Tant si volem com si no, les nostres actuacions i les no actuacions, les paraules i les no paraules comuniquen alguna cosa als altres.
Si tu no comuniques, altres ho faran per tu. Aquesta màxima té múltiples impactes, i n'hi ha dos que m'agraden especialment. La primera: si calles, altres interpretaran el teu silenci. La segona: si no parles el primer, estaràs obligat a defensar-te. Justament això és el que li va passar a la memòria d'elefant, que em va costar de desterrar del cap precisament perquè la primera comunicació va ser que en tenia i molta.
Humans i, per tant, obligats a comunicar, m'atreveixo a proposar que, a més de prendre la iniciativa, ens expliquem cada vegada millor. Per a fer-ho, hem de tenir en compte el procés cognitiu, és a dir, de quina manera aprenem les coses, sigui quina sigui l'edat que tinguem.
Ens ajudarà saber que passem del concret a l'abstracte, i no a l'inrevés. Primer el cotxe, després la velocitat. Primer el petó o la carícia, després l'amor. Primer el plat de sopa, després la nutrició. Si algú pensa que això és una obvietat, el convido a passar per qualsevol col·legi, per comprovar com els alumnes d'ESO assisteixen a classes on els arguments van de l'abstracte al concret, de pas, amb aquests exemples gràfics entendran alguna de les raons per les quals els nois i les noies es despisten.
Per resumir. Comunicar no és important, és obligatori. Comunicar primer i amb coses concretes per a passar després a conceptes o abstraccions ens ajudarà a comunicar millor.
Un altre pilar de la comunicació és la coherència, perquè s'agafa primer un mentider que un coix, com diu la dita. Si no tenim memòria d'elefant, serà millor que siguem sincers, que és la millor fórmula per no perdre la confiança dels que escolten.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada