Passa al contingut principal

Arribistes i llepaculs

Diuen que va escriure George Bernard Shaw que l'ésser humà pot escalar fins als cims més elevats, però no hi pot viure gaire temps. Sigui o no sigui Shaw l'autor d'aquestes paraules, el cert és que des del primer dia, només entrar per la porta de l'escola bressol, aprenem que tota la vida estarem acompanyats d'escaladors arribistes (homo ascensis) i llepaculs (homo reptilis). Els cims seran o no seran, tindrem o no tindrem ganes de fer-lo, però ells no desapareixen. En paraules de Florian Reyes, l'arribista és aquell que entra darrere teu en una porta giratòria, i en surt el primer. El llepaculs, en canvi, és un esclau per voluntat pròpia, que afalaga per a aconseguir un profit. Disposa d'una capacitat innata per ensumar el moment adequat per a arrossegar-se i aconseguir alguna engruna. Arribista i llepaculs no són incompatibles, i es coneixen nombrosos casos de persones que fan compatibles ambdós atributs sense complexos. Als Estats Units, país on també es troben espècimens d'aquesta raça, van idear fa uns anys una aplicació per a valorar els companys de feina. Es tracta de fer comparatives entre dues persones, amb respostes a preguntes toves, com ara qui pot conèixer la ruta més ràpida per a arribar a algun lloc, o qui li compraria galetes a un nen. Segons el resultat, podem conèixer on ens situen els nostres col·legues, i revisar actituds per a modular la nostra imatge. L'aplicació, Knozen, necessita que s'hi registrin almenys set membres d'una mateixa organització, per a poder mantenir l'anonimat en les respostes. El fet que no es coneguin els autors de les comparatives representa que ha de revolucionar els llocs de treball, però hi ha dubtes sobre si la revolució serà o no positiva. Probablement, tothom estarà revolucionat a veure si esbrina qui li ha penjat el capell. Diuen que a totes les societats es troben arribistes i llepaculs, i que ningú no s'hi identifica espontàniament, deu ser que està mal vist. Diuen també que hi ha moltes persones que s'esforcen per a aconseguir allò que anhelen, encara que no se les vegi tant com als nostres protagonistes. Diuen que aquells que creuen en l'esforç com a cultura no són model per a la majoria. En canvi, arribistes i llepaculs sí que ho són. Déu ser que, finalment, arriben lluny. Aparentment sense escarrassar-s'hi. Però, ai las! com diria algú, no tothom serveix per a llepar, ni tothom sap d'escalades. Diuen en un anunci de cotxes que la nostra naturalesa és ser nòmades, trobar-nos en una dinàmica de moviment continuat. I així déu ser. Diuen que el sedentarisme ens fa superbs. I així déu ser. Diuen, diuen, diuen. Potser sí que podem començar a escampar la boira, a veure si ens fem de mica en mica nòmades.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fuet

Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...

Colònies

Dissabte al migdia. Pugem al cotxe i prenem rumb a la casa de colònies. La meva filla petita està tipa de sortir de convis, i ja va anar de colònies fa un temps. Ara hi torna perquè vol, perquè ha insistit, i ja ens està bé, així que no ens queixem. Preparar la bossa – sempre me n'oblido – és una mena de suplici. Triar la roba, comprar el que falta, marcar-ho tot – tot! – amb el nom. La roba de cada dia, dins una bossa de plàstic, que no calgui remenar per trobar una samarreta: bossa diària, i acabem aviat. Una bossa més de recanvi, no fos cas. Vuit pantalons curts, vuit samarretes, vuit mudes interiors, pijames, impermeable, banyador, xancletes, tovallola, necesser. Un jersei per si de cas. Un altre jersei per si de cas s'embruta el primer. I pantalons llargs, no sigui que faci fresca o calguin per alguna activitat. Vambes. I unes altres vambes també. I llanterna per jugar. Protecció solar, anti-mosquits, anti-polls. Sembla que no hi falta res. El peluix. Fa una estona que he ...

Malentès

Malentès no és el mateix que mal entès, entre altres coses perquè malentès és un substantiu i mal entès està format per un adverbi i un participi, concretament del verb entendre. Exemples que poden donar llum a la diferència serien: això ho tenia mal entès, i ara que m'ho has explicat, ho tinc clar; hi ha hagut un malentès entre nosaltres, i, si en tornem a parlar, potser ho aclarim. També hi ha diferències entre mal de cap i maldecap. El primer, és un mal empipador, com el mal de panxa o el mal d'esquena; el segon, és una preocupació que neguiteja o fa mandra i que en tot cas, si fa mal, és més aviat a l'esperit. El mal de cap, també el maldecap, poden produir patiment. El malentès pot produir maldecap. Tenir mal de cap pot ser motiu per haver mal entès alguna cosa. Quines coses tenen les paraules, segur que per això la paraula, la lletra, que tants malentesos i tants maldecaps poden produir, són també una bona fórmula per a asserenar l'esperit. No hi ha mal que no gua...