Diuen que va escriure George Bernard Shaw que l'ésser humà pot escalar fins als cims més elevats, però no hi pot viure gaire temps.
Sigui o no sigui Shaw l'autor d'aquestes paraules, el cert és que des del primer dia, només entrar per la porta de l'escola bressol, aprenem que tota la vida estarem acompanyats d'escaladors arribistes (homo ascensis) i llepaculs (homo reptilis). Els cims seran o no seran, tindrem o no tindrem ganes de fer-lo, però ells no desapareixen.
En paraules de Florian Reyes, l'arribista és aquell que entra darrere teu en una porta giratòria, i en surt el primer. El llepaculs, en canvi, és un esclau per voluntat pròpia, que afalaga per a aconseguir un profit. Disposa d'una capacitat innata per ensumar el moment adequat per a arrossegar-se i aconseguir alguna engruna.
Arribista i llepaculs no són incompatibles, i es coneixen nombrosos casos de persones que fan compatibles ambdós atributs sense complexos.
Als Estats Units, país on també es troben espècimens d'aquesta raça, van idear fa uns anys una aplicació per a valorar els companys de feina. Es tracta de fer comparatives entre dues persones, amb respostes a preguntes toves, com ara qui pot conèixer la ruta més ràpida per a arribar a algun lloc, o qui li compraria galetes a un nen. Segons el resultat, podem conèixer on ens situen els nostres col·legues, i revisar actituds per a modular la nostra imatge.
L'aplicació, Knozen, necessita que s'hi registrin almenys set membres d'una mateixa organització, per a poder mantenir l'anonimat en les respostes. El fet que no es coneguin els autors de les comparatives representa que ha de revolucionar els llocs de treball, però hi ha dubtes sobre si la revolució serà o no positiva. Probablement, tothom estarà revolucionat a veure si esbrina qui li ha penjat el capell.
Diuen que a totes les societats es troben arribistes i llepaculs, i que ningú no s'hi identifica espontàniament, deu ser que està mal vist. Diuen també que hi ha moltes persones que s'esforcen per a aconseguir allò que anhelen, encara que no se les vegi tant com als nostres protagonistes.
Diuen que aquells que creuen en l'esforç com a cultura no són model per a la majoria. En canvi, arribistes i llepaculs sí que ho són. Déu ser que, finalment, arriben lluny. Aparentment sense escarrassar-s'hi. Però, ai las! com diria algú, no tothom serveix per a llepar, ni tothom sap d'escalades.
Diuen en un anunci de cotxes que la nostra naturalesa és ser nòmades, trobar-nos en una dinàmica de moviment continuat. I així déu ser.
Diuen que el sedentarisme ens fa superbs. I així déu ser.
Diuen, diuen, diuen.
Potser sí que podem començar a escampar la boira, a veure si ens fem de mica en mica nòmades.
Déu ens dó ser catalans | per menjar bon pa amb tomàquet | amb un raig d’oli discret | i un pols de sal si fa falta; | pa de pagès si pot ser, | que és més saborós que els altres, | i tomàquet ben madur, | però que no ho sigui massa, escrivia Miquel Martí i Pol. El pa amb tomàquet és un prodigi cultural, un encontre entre la cultura europea del blat, l’americana del tomàquet, l’oli d’oliva mediterrani i la sal de la terra que va consagrar la cultura cristiana. Aquest prodigi alimentari és una ocurrència dels catalans, que ha esdevingut un signe d’identitat equivalent a la llengua o a la llet materna, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. I així deu ser, perquè en el llenguatge de signes en català, el tomàquet se simbolitza amb una mà que suca el pa amb tomàquet. En canvi, en castellà, les mans subjecten un tomàquet per al sofregit, i sabem que els signes lingüístics reflecteixen la cultura i les relacions socials d’una comunitat. Aquesta cosa tan nostrada, que no és ben bé un plat, sinó...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada