L'escatologia – dit de la complaença malaltissa a contemplar, tocar, parlar, escriure, etc. sobre els excrements - defineix, probablement millor que cap altra disciplina, l'esperit, la voluntat i el fet diferencial d'una cultura tan antiga com el cagar (amb perdó).
Molt s'ha escrit sobre la figura del caganer, que ha encetat un periple internacional que podria superar Sant Jordi i, fins i tot, la Sagrada Família o la Mare de Déu de Montserrat com a emblemes nacionals. Al costat del caganer, la tradició de fer cagar el tronc - o el tió - que s'escau a les mateixes dates.
Més enllà de les fronteres, sobta que els Nadals, festes tan sagrades, tinguin aquesta pinzellada fecal a Catalunya. Sobta i fa gràcia, i per això els caganers es venen fins i tot al Japó o als Estats Units. Esclar que hi ha contribuït, i molt, l'esperit d'alguna empresa fabricant de caganers, que va idear el salt a partir de figures actuals i internacionals, com el president dels Estats Units o jugadors de futbol, entre altres.
L'escatologia, però, no comença ni acaba el mes de desembre, i és ben antiga.
A Barcelona, per exemple, hi ha el carrer de Cagar-hi, un dels passatges enreixats de la Ciutat Vella, al final de la Rambla. Si teniu interès a trobar-lo, haureu de cercar un carreró amagat, tancat amb reixa i sense nom. Diuen els entesos que el nom li va venir pel costum arrelat entre els barcelonins del segle xix de defecar-hi. No devien conèixer que cagar-se al carrer és sinònim de fracassar, almenys així ho va recollir en Josep Galan al llibre Modismes i frases fetes de la parla de Fraga.
El torrent del Merdançar i l'estany del Cagalell són topònims en desús de la Barcelona vella, i l'origen escatològic és prou evident.
Per Sant Marc, que s'escau a finals d'abril, se celebra la festa Major de Balsareny, al Bages. Enguany, acull la tercera edició de la Cagada de la Mula. En vaig tenir notícia casualment, no fa gaires dies, perquè ho vaig veure anunciat en un restaurant del poble. Encuriosida, li vaig preguntar a la cambrera què era allò, però no me'n va saber donar raó, i em va adreçar a l'amo. Aquest sí que em va explicar com anava la cosa.
En un pàrquing del poble, es marquen caselles amb números. En paral·lel, es poden adquirir, a uns cinc euros segons em va comentar, butlletes amb un dels números de casella. El dia d'actes, es deixa anar una mula, que es passeja pel pàrquing i les caselles marcades, fins que fa la cagada. El quadrant on deixa la tifa és el guanyador, i qui ha comprat la butlleta on l'animal s'ha deixat anar aconsegueix els mil euros del premi. L'amo del restaurant em va explicar també que això no és bufar i fer ampolles, perquè la mula s'hi pot estar estona fins que fa de ventre.
No hi ha dubtes que resta pendent una ruta turística que faci aflorar més indrets emblemàtics d'aquesta afecció per les coses de l'evacuar, segur que tindria èxit. No la caguem.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada