La Cinta i el Pep surten de la consulta amb una rialla de llum cadascun. Els acaben de dir que serà nen, i la prova no enganya. Encara no han pronunciat paraula, però porten una conversa d'emocions i gestos com feia temps.
Finalment, és la Cinta qui parla. I si li diem Pere? El Pep arronsa el nas. Oriol, Gerard, Max, Arnau, Francesc, Pau, Lluís, Marc, Andreu. Acaben d'emprendre una de les aventures més feixugues: trobar el nom del nen que ha de nàixer.
Seuen a taula en una cafeteria. Al costat, dos nois joves parlen amb passió del nou projecte que han emprès. Han de trobar un nom adequat, insisteix un d'ells, perquè amb el nom, diu, triarem identitat. Ha de ser curt, diu l'altre, sí, respon el primer, i ha de mostrar el que som, i també el que volem.
El televisor de fons emet imatges d'una senyora compungida que demana que no li facin res a la Kate. La policia li ha recomanat que repeteixi el nom de la filla segrestada perquè el malfactor la vegi com una persona. Diu Kate mil vegades amb l'esperança que sigui veritat el que li han dit. És l'enèsim capítol d'una sèrie d'èxit.
L'any 1941, s'inicia a Auschwitz el procediment de tatuar els números als presoners. Fins aleshores, escrivien el número a l'uniforme, a la part del pit. Un sistema o un altre de numeració formaven part del procés de denigració. Llibertat, roba, cabells i nom. Tot ho perdien. I, finalment, la vida.
El procés d'eliminació de la identitat personal facilitava l'aniquilació sistemàtica: quan havien deixat de ser persones, era més fàcil matar-los a grapats.
El nostre pensament s'estructura a través del llenguatge, i s'expressa amb paraules, amb llengua. Els altres, els que són com nosaltres, entenen les paraules que expressem perquè compartim llengua, i, amb aquest compartir llengua, compartim també estructura de pensament i identitat.
Per això, la destrucció de la identitat està íntimament relacionada amb la llengua. I per això també una de les fórmules més esteses de desnaturalització és eliminar el nom.
Maria Quintana Ferragut va nàixer a Mequinensa el 1878. Mestra de vocació i passió, va promoure la construcció de les escoles del poble que porten el seu nom. Maria Quintana és ara el nom de l'inici d'una desnaturalització.
Els nens van cap a casa amb les notes del trimestre. Progressa adequadament. Necessita millorar. Alguns arriben contents, altres moixos, o temorosos de l'esbroncada que albiren.
La Carme agafa els papers de les mans d'una filla feliç de les bones notícies que porta. Repassa amb el dit i mou els llavis mentre llegeix sense veu. De cop ho veu. Oriental. I li canvia la cara. Què passa mare? Què és això d'oriental? Que feu xinès ara?
La indignació pel nom de la cosa no és un tema menor, ho sap la Carme i ho saben moltes Carmes, molts Peps i moltes Cintes. És l'inici de la desnaturalització, la que elimina identitats.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada