La Vella Quaresma és una senyora gran, amb dos braços, set cames, nas gros i peus petits, cada un amb una sabata diferent. A una mà, porta un bacallà i, a l'altra, un cistell de verdures. Ni l'abundància de cames, ni les verdures, ni el bacallà sec ens han d'enganyar. La Vella Quaresma representa l'abstinència i el dejuni obligatoris, la penitència, vaja, abans de la Pasqua, la Mona i el corder. Cada setmana, des de que apareix el dimecres de Cendra, li cau una cama. Quan ja no en queda cap, donem per tancada la quarantena magra.
No és temps de Quaresma, ni de Castanyera, però sí és temps magre. Tan magre que el vell es fa més vell, i cada dia fa més nosa.
La Vella Quaresma és com la vella política: carregada d'anys i de cames. La vella política és com la Vella Quaresma, que s'ha de cremar perquè arribi un temps nou.
Tal dia com avui, quan en queden menys per al 27, la vella política ha perdut alguna cama, s'aferra a les arengades i al bacallà sec, i amaga que al cistell només porta bledes. Però alguns ja albirem que, si més no, amb cada cama que li estirem, haurem guanyat una jugada. La partida? Ja ho veurem.
Els nostres partits polítics, els nous i els de sempre, naveguen en un oceà roig, com la Vella Quaresma. Fora de l'oceà roig hi ha un fantàstic oceà blau, però la vella política no ho té en compte.
Les estratègies de l'oceà roig i de l'oceà blau són termes que formen part de la teoria del professor W. Chan Kim, formulada fa 15 anys per als entorns empresarials, i que ben bé s'apliquen als entorns polítics.
Així, els partits competeixen entre ells per espais definits, generen estratègies per guanyar el rival, miren de cua d'ull si apareix un rival nou, si el de tota la vida fa o desfà, i posen tota la maquinària a destruir l'altre i generar més habilitats per mantenir-se en l'espai que consideren propi. Hi ha partits nous i partits de sempre que naveguen en aquest oceà tenyit de roig per la sang que ha provocat una història de lluites aferrissades.
L'oceà blau és una altra història. Allà la destrucció de l'altre o dels altres ha desaparegut com a estratègia, i per això el trobem net i polit, lliure de sang i de fetge. Ja no importa competir amb els altres per un espai, i dedicar energies a esgarrapar vots que passen i traspassen, ni els esforços es concentren en trobar una millor habilitat per ficar-s'ho a la butxaca.
L'oceà blau és l'espai de la innovació, de la creació de demanda nova, de l'afany per a ser millor, independentment de si els altres fan o desfan. L'oceà blau és un espai d'imaginació on trobaríem a Bob Esponja, a Steve Jobs i al president Mas, sense dubtes. A l'oceà roig trobaríem Calamard, Bill Gates i els altres.
L'oceà blau és un espai desitjat on hi ha porta oberta per a tothom que vulgui deixar les tàctiques del joc de les cadires.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada