Camino de pressa amb la meva filla. Fem tard. Hem quedat amb una amiga i la seva mare, o a l'inrevés, per jugar i berenar. Ja funciona el bus? Em pregunta la petita. Sí, li dic. Uns dies abans havien anul·lat les parades de dues línies perquè l'alcadessa pogués fer l'encesa de llums de Nadal. Han quedat bé, diu ma filla, però la Gisela – la seva amiga – no va poder agafar el bus.
Ens avança una parella, i caço al vol unes paraules d'ella: com poden dedicar-se a fer nens si estan en guerra? Es que no hi pensen?
Xocolata, crusants, ensaïmades i conversa. I aquelles paraules que em ballen al cap.
A casa, faig una cerca per a veure què hi ha sobre la natalitat en temps de guerra. Em fa l'efecte que és baixa per nassos, perquè els homes són al front, les dones fan el que poden i tot es troba destarotat.
Les dades demogràfiques de la dècada dels anys 30 a Espanya em donen la raó: la natalitat cau a mesura que avança la guerra. Dels 3,3 fills per dona de l'any 1935, es passa a 2,12 l'any 1939.
Una nota de France Presse recull que a Síria els naixements han caigut un 50% des de 2011, quan va començar la guerra.
Tot i així, segur que aquella senyora encara se sorprendria que no fos més baixa, com si hagués de ser zero.
Com que una cosa porta a l'altra, a banda de dades estadístiques també trobo testimonis de persones que han tingut fills durant una guerra. Tots els relats són de dones que han patit violència sexual, de dones que un dia van ser botí de guerra, o de dones que van patir una altra forma d'eliminar l'enemic amb la violació sistematitzada.
Recordo quan l'Iman de Bòsnia va decretar una fatha perquè els homes es casessin amb les dones violades i eduquessin els fills en l'esperit musulmà. Va ser un bon intent, i l’honora, però no va ser la fatha més seguida pels fidels.
Uganda. La identitat d’un nen està lligada a la identitat del pare, i a través d’aquesta identitat té accés a terres o pot contraure matrimoni. Mentre els fills cerquen, les mares reviuen els temps d’esclavitud sexual.
Colòmbia. La violació com a tortura. Mares que van tirar endavant amb embarassos que no havien buscat, i finalment, amb els anys, els fills són seus i només seus.
Birmània. Els batallons de violadors van tenir com a missió la violació sistemàtica de dones i nenes d'una ètnia determinada.
Iraq, Líbia, Sudan, Congo, Txad, Sri Lanka, Afganistan, Ruanda.
Quan hi ha un conflicte, una catàstrofe, una emergència, quan les institucions no hi són o no fan la feina, les dones s'exposen a un perill addicional que no es pot calcular, perquè no hi ha denúncies.
Des de l'Europa del confort, sí, podem posar una altra bena als ulls per exclamar-nos que no era el moment de tenir nens. Alguns, fills de l’esperança, altres, fills de l'horror.
Diria que a l'estiu sempre aprenc alguna cosa nova. A la resta d'estacions segurament també, però potser és durant les vacances, quan el tedi fa que les hores siguin més llargues del normal, que paro atenció als detalls, més que res per distreure'm. L'aprenentatge d'enguany va arribar de manera inesperada. Uns coneguts ens van convidar a sopar a casa seva. El meu home i jo vam aparèixer amb una ampolla de vi - Costers del Segre, faltaria més - i un pastís. Ens van fer passar a la terrassa i seure en una taula on hi havia pa amb tomàquet, embotits i alguns capricis. Fins aquí, tot convencional. Extremadament convencional diria. Després del ritual d'obrir el vi, tastar-lo i fer els comentaris de rigor, ens trobàvem amb una llesca de pa amb tomàquet a la mà quan l'amfitriona ens ofereix una mena de fuet acompanyat d'un tasteu això. Estic convençuda que el fuet és una de les aportacions més rellevants que hem fet a la Humanitat. En més d'una ocasió he or...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada