Les coses de la Susanna Barquín

Em preparo a consciència per a un viatge a Teheran. No és una qüestió de visat, ni de passaport en regla, ni de bitllets, ni tan sols de disponibilitat. No. Aquestes són qüestions de tràmit, sense importància. Al principi, era un viatge qualsevol, a una capital desconeguda, sí, però un viatge sense més transcendència. I, de cop, s'acosten els últims dies, les últimes hores, i amb aquesta immediatesa arriba també el neguit. No és por, de cap manera, és una inquietud pel vestuari, pel gest, pel to. No tinc gaire roba adient per a anar-hi, i la que tinc és insuficient, així que vaig a un centre comercial i començo l'odissea. Per a enllestir ràpid, he decidit portar vestits amples i pantalons amples també a sota. Es tracta de cobrir el cos i amagar les formes, però per a mi es tracta també de no renunciar a la roba occidental. Com que és un viatge de feina, penso en la combinació de pantalons, levita i camisa llarga. Imagino que no pot ser complicat agafar una peça d'aquí, una ...

El cínic va nàixer a la Grècia clàssica, en un moment en què la depravació i la corrupció eren àmpliament practicades. El cínic es va revoltar contra aquella situació, i ho va fer d'una forma singular: va reivindicar el desvergonyiment i les lleis de la natura. El cínic vivia al carrer, i ho feia com a exemple d'humiltat i senzillesa. Menyspreava els béns materials i, sobretot, les convencions socials. Es podria dir que el cínic entenia els costums com una forma d'etiqueta que esclavitza, i el camí de la llibertat consistia a fugir de l'establert i mostrar-se públicament - impúdicament també - lliure. El cínic clàssic era un defensor de la veritat. El cínic actual és fals i mentider. Aquell deia el que pensava independentment de les conseqüències. Aquest, no sap el que pensa, perquè a tota hora està pendent de l'impacte de les paraules i dels fets. Imagino el cínic clàssic com un gran innocent, que pensava que podia canviar el món si dormia, menjava, pixava i cagava...