Abans creia que la gent gran caminava encorvada per l’edat. Ara sé que això són ximpleries. Passa que al llarg de la vida ens carreguem de pesos que s’acumulen a les espatlles, i que es fa complicat recuperar aquell posat dels xiquets, tan innocent i lleuger.
Fa uns dies li deia al meu home que se’ns more molta gent, va ser després d’un silenci. Feia una estona que ell m’havia donat a llegir l’esquela d’un diari, em preguntava si l’Adrià Chavarria de l’anunci podia ser el nostre Adrià. I esclar, no n’hi ha tants.
El vam conèixer a Tortosa, en una jornada sobre literatura i franja. Ell formava part de l’organització, com a membre de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi vam anar Juli Micolau, Hèctor Moret, Ramon Sistac, Màrio Sasot, Josep Galan, que encara era entre nosaltres, Andreu Subirats, Andreu Carranza... Després vam coincidir a l’Ateneu de Barcelona, un cafè i coses de què parlar. Em va convidar a participar en una xerrada sobre la llengua i els models literaris del català, a Amposta.
Vivia en un estira i arronsa d’amor i distància amb les Terres de l’Ebre, les seves, i s’esmunyia entre versos i trobades poètiques pels carrers de Barcelona.
El meu home li prenia el pèl amb grans frases buides sobre literatura, i ell reia. Ho recordàvem el primer de novembre, quan vam llegir el seu nom en una esquela. Feia molt que no coincidíem, i se’n va anar sense dir-nos ni ase ni bèstia. Tenia 36 anys.
Adéu, Adrià.
Fa uns dies li deia al meu home que se’ns more molta gent, va ser després d’un silenci. Feia una estona que ell m’havia donat a llegir l’esquela d’un diari, em preguntava si l’Adrià Chavarria de l’anunci podia ser el nostre Adrià. I esclar, no n’hi ha tants.
El vam conèixer a Tortosa, en una jornada sobre literatura i franja. Ell formava part de l’organització, com a membre de la junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Hi vam anar Juli Micolau, Hèctor Moret, Ramon Sistac, Màrio Sasot, Josep Galan, que encara era entre nosaltres, Andreu Subirats, Andreu Carranza... Després vam coincidir a l’Ateneu de Barcelona, un cafè i coses de què parlar. Em va convidar a participar en una xerrada sobre la llengua i els models literaris del català, a Amposta.
Vivia en un estira i arronsa d’amor i distància amb les Terres de l’Ebre, les seves, i s’esmunyia entre versos i trobades poètiques pels carrers de Barcelona.
El meu home li prenia el pèl amb grans frases buides sobre literatura, i ell reia. Ho recordàvem el primer de novembre, quan vam llegir el seu nom en una esquela. Feia molt que no coincidíem, i se’n va anar sense dir-nos ni ase ni bèstia. Tenia 36 anys.
Adéu, Adrià.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada