Les coses de la Susanna Barquín

La tardor de 1994 vaig encetar una feina nova, en una empresa de la Generalitat adscrita al Departament d'Agricultura, i, pocs dies després del primer, vaig agafar una trucada que demanava pel director general. Qui li truca, sisplau, vol deixar algun encàrrec? Són en Maluquer, Xavier Maluquer, va dir, i immediatament després em va preguntar si era nova a la casa. Sí, era nova, i m'acabava de fer molt petita de cop. Va ser una conversa curta i concentrada, diferent de les moltes converses llargues que vindrien després. En Maluquer va esdevenir Xavier amb els anys, amb la confiança, amb una certa proximitat. Vaig aprendre amb ell i gràcies a ell què volia dir el servei públic a l'Administració de la Generalitat a través de dues sentències: hem d'atendre tothom a tota hora, sense excuses; i tot el que passa a Catalunya és competència nostra, digui el que digui la normativa. La manera d'interpretar aquesta visió del món públic no és tan difícil. Es tracta de no engega...

Al bell mig de la calor, encara amb la ressaca de l'anunci d'un any sense estiu, decideixo que, definitivament, les persones no tenim memòria. Si més no, memòria meteorològica. Abans - i ves a saber quan era abans - les estacions de l'any eren tan capritxoses com ara, i si algú en té dubtes, només cal que consulti l'històric de l'Observatori Meteorològic. Passa que ens agrada rememorar altres temps, degudament modelats i maquillats, i decidim que aquell abans mantenia un ordre que ens feia sentir segurs: plovia, nevava, feia fred o calor segons un manament establert, sense arbitrarietats. La història oral, que són aquelles vivències que ens transmeten els nostres, són plenes de fets, sentiments i emocions. També de creativitat i d'imaginació. Les persones ens volem explicar contínuament, i ens agrada que les peces encaixin, per això, quan expliquem una anècdota, farcim els buits i omplim els silencis, perquè el resultat sigui satisfactori per a nosaltres o per a...

Escolto una conferència sobre comercialització d'aliments, amb atenció, perquè la conversa sobre les coses de menjar forma part del meu petit univers. Son quarts de vuit del vespre, i la sala de l'Institut d'Estudis Catalans, a l'antiga Casa de Convalescència, em sembla un lloc curiós per parlar de mercaderies. Ha plogut molt des de que Martí l'Humà va veure posar la primera pedra en el recinte de l'Hospital, i encara va caldre esperar dos-cents anys perquè s'encetés la construcció de la sala on sóc aquest vespre. La vida de Barcelona també ha canviat, per això, malgrat els esforços de l'arquitecte per refrescar l'ambient amb les fórmules de construcció de l'època, la veritat és que s'agraeix que s'encengui de tant en tant l'aire condicionat. Escolto amb atenció el ponent, que parla des del coneixement pràctic i l'anàlisi minuciosa de dades de primera mà. Afirma que el consumidor d'alimentació més marquista que hi ha és el de ...

Espero asseguda a la fresca del carrer que la meva filla surti del vestidor de la piscina. Han fet jornada de portes obertes, i els pares hem pogut comprovar els avenços que han fet els nens durant el curs. Al marge d'animar cadascú al seu, la conversa gira tossuda sobre la calor que fa a les grades, aquella calor de baf d'aigua remenada amb clor. Frases curtes, gestos de disgust i, a l'instant, un aplaudiment, una salutació, i tornem al cansament, a la contrarietat. Una mare amb un nen que a penes camina mira de trobar algú que és a la piscina. Porta un mocador al cap, com si fos el cabell que no hi és, i li falten dibuixos a les celles. No fa pena, fa goig. Saludo una mare que es recupera d'un vessament cerebral. Una mobilitat que torna mica en mica, la llum a uns ulls que semblaven definitivament liquidats, i una parla més clara. Tot un èxit després d'un any d'esforç. No fa pena, fa goig. Per fi, que bé, quin goig la brisa que corre al carrer, encara que l...

Sempre els mateixos opinadors a tot arreu, em deia una amiga, i, al final, haurem de tenir opinió pròpia. Cert és que a les pantalles de televisió, zapping cap aquí, zapping cap allà, trobem moltes cares repetides de dilluns a diumenge, i a les pàgines d'opinió dels diaris, és fàcil veure les mateixes firmes. Opinen de tot i a tot arreu, i els que som d'anar per casa ens preguntem com és possible tenir temps per haver pensat, no dic sospesat, sobre coses tan diferents, a vegades tan llunyanes. La resposta podria ser l'argumentari. L'argumentari és una mena de llista de missatges que han d'utilitzar els membres d'un grup per vendre un producte i fer-ho de forma unitària. Forma part de les tècniques de vendes i, per tant, també s'utilitza en política i, per tant, també en debats d'opinió. Els missatges de l'argumentari són curts i concentrats, perquè no es dispersi l'atenció de qui els ha de rebre. I es repeteixen en totes les plataformes de comuni...